blog de Montserrat Ponsa

Amb poques setmanes de diferència han mort dues persones –l’Heribert Barrera i en Víctor Torres- que han tingut en comú durant molts anys la militància a ERC i sobretot un catalanisme d’alta intensitat i d’alta qualitat.
Han estat els darrers, o quasi els darrers representants d’una generació que en Marius Torres –no per casualitat germà de Víctor Torres- va definir bé dient que volien bastir, que volien construir una ciutat d’ideals. Fou una generació que va somniar i va projectar i va lluitar –va lluitar, no va somiar només- per una Catalunya lliure com a país, justa amb la gent, generosa i oberta a la fraternitat dels pobles. No oblidem que l’Heribert Barrera va rebre una molt forta influència del seu pare, en Martí Barrera, sindicalista important de la CNT i no per casualitat Conseller de Treball en el Govern del President Macià, i home que va deixar, ell també, un record de polític honest i conseqüent.
L’Heribert Barrera, el President Barrera, ha estat un representant molt digne d’aquesta generació. Que ha mort en un moment difícil per al nostre poble. Difícil econòmicament i difícil socialment. Amb perill, per tant, que quedi afectat un dels bens més preciosos que el nostre país ha de preservar, que és la cohesió social i la capacitat integradora, i la possibilitat de promoció personal. Que ha mort en un moment en què la ciutat d’ideals que ell i nosaltres hem volgut construir podria novament fracassar. Com va fracassar aleshores, però que després gent, molta gent, i entre ells en lloc destacat l’Heribert Barrera, vàrem en bona part reconstruir.
A aquesta construcció en Barrera, el President Barrera, hi ha contribuït primer, amb la seva fidelitat. A les seves idees democràtiques i de justícia social. Amb el seu republicanisme. I amb el seu nacionalisme. Li recordo un discurs, durant els anys de la Transició, en el qual va parlar de la seva Pàtria, que era Catalunya. La seva única Pàtria, va dir. Un discurs a Madrid, però també repetit aquí, a Catalunya davant d’una audiència que considerava el patriotisme i el nacionalisme com a quelcom d’antiquat i reaccionari. Al President Barrera això no el va impressionar mai. Era un home de conviccions sòlides. I amb una important formació intel-lectual. I que havia conegut Món. I que sabia Història. I no només la de Catalunya. Les ironies pseudo-intel-ligents i sovint contradictòries no l’impressionaven.
I com que per ell el què realment comptava no era el poder pel que personalment, o fins i tot pel seu partit podia representar, sinó la fidelitat als seus principis i la contribució que pogués fer a Catalunya –la seva Pàtria- i a la justícia que volia que impregnés la nostra societat per una banda resistía bé les critiques i les dificultats, i per l’altra no renunciava a la seva manera de ser, a la seva manera de pensar i de parlar i a la seva manera de fer. Això, en una societat massa dominada pel què diran de mi, pel quedar bé, per l’èxit superficial, o per l’ànsia de poder. Tot això ha fet del President Barrera un home fora del corrent.
Que ha mort en un moment en què la reflexió sobre aquesta seva manera de ser pot ser especialment útil. Reflexionar-hi ens pot ajudar en molts aspectes. Però concretament en dos.
El primer: Catalunya viu un moment difícil. Sotmesa a molta pressió econòmica i a molta pressió social i demogràfica. Tot plegat pot repercutir sobre la seva cohesió i a la seva convivència. Sotmesa també a forta pressió sobre el seu autogovern i la seva identitat. Catalunya viu un moment perillós. En un moment així el record del President Barrera, i la reflexió sobre els seus advertiments, que tots plegats no sempre havíem sabut calibrar en la seva importància i clarividència, ens pot ser útil.
La reflexió sobre el su patriotisme, sobre el seu esperit de justícia, sobre la seva insistencia de que per ningú no hi ha deures sense drets, ni drets sense deures, tot això, que en ell no eren paraules vanes, sinó expressions d’un compromís vital i profund, tot això ara és més actual que mai. Pr tant, ser fidels al seu missatge politic, social i nacional ens podía haver ajudat sempre, però més encara ara, en un moment difícil per Catalunya. Per la nostra Pàtria, com deia el President Barrera. Sense complexes.
La mort del President Barrera ens ajuda a pensar sobre una altra qüestió, molt actual. Vivim un temps de gran desprestigi de la política. De la política i dels politics. Més que mai, en un moment així, cal fixar-se en aqells que han exercit la política d’una manera positiva. Amb esperit de servei a les seves conviccions i als seus ideals. Com en Barrera. I he dit ideals que és paraula que per alguns dringa anacrònica. NO pel President Barrera, que ha estat home d’ideals, íntegre i èticament exigent. Exigent amb la gent, però sobretot exigent èticament amb ell mateix. I enemic total de la demagògia i de l’engany. I a més, ha tingut qualitats importants : la pulcritud i el senyoriu. Ha estat dur en el debat, ferreny més d’un cop en la seva argumentació, però senyor, pulcre, respectuós. No va ser barroer. Ara hi ha massa barroeria en la nostra vida pública.
Si avui la política vol recuperar el prestigi –la política i els polítics- si volen recuperar el respecte de la gent, cal que es fixin en exemples com el del President Barrera, Que tots ens hi fixem.
President, de jove vares assumir un compromís. Amb el país, amb la justícia social, amb la llibertat dels homes i pobles. I amb la de Catalunya. Ho vares poder fer, i ho has pogut mantener durant setanta cinc anys perquè eres home de valors sòlids i consistents. Dels que duren. També en això has estat un exemple.
Gràcies, per tant, amic Barrera, President Barrera, pel que la teva vida ha tingut d’exemplaritat humana, política i cívica.

This entry was posted on martes, 30 de agosto de 2011 at 3:09 pm and is filed under Sin categoría. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.