Un món nou il.luminat d’esperança?

Vet aqui el meu article publicat al Butlletí de Puiggraciós, presentat diumenge passat al Santuari.

montserrat agost 2015

Han passat ja 50 anys d’aquella iniciativa de Joan XXIII, el Concili Vaticà II, procés renovador, canvis d’actitud de l’Església que obria les portes, entre altres, a l’ecumenisme, l’ús de llengua vernacle, la passió per la Pau que tenia aquell Papa bo, però, on som? Als que tenim la sort de tenir Fe, l’Esperança no ens falta. Des de la Comunitat de Puiggraciós confiem conquerir un món més just on els éssers humans siguin reconeguts, amb tots els drets i deures: tots som iguals, en les diferències. Fem-ho possible!
És trist corroborar què passa al món, dominat des de sempre per uns pocs que, tenen poder sobre vides i béns. La corrupció ha sigut present entre els amos-senyors-països, i ningú, gosava reclamar. La por ens era inoculada. El poble no era cec, ni sord, però Sí mut, no tenia veu, li era negada la Paraula. Els mitjans d’informació, de forma majoritària, estaven-estan al servei de qui els paga. Però els avenços tecnològics han fet gran rebombori, sabem què passa a qualsevol lloc del Planeta en el moment que es produeix. Hem perdut la Por, i, hem recuperat la Paraula. Ens sentim lliures per opinar, tot i saber que, qui ho hauria de fer, no ens escolta. Ho faran quan siguem milions de veus les que clamem justícia contra: les Iniquitats, Abusos, Oblits, Guerres, Fam, Medi Ambient. Ara més que mai, amb els Refugiats.
No pot ser que ens acostumem i ens ho empassem tot. No vulguem ser majoria passiva, la que oblida quan li convé. Els Refugiats entre els quals molts nens, que fugen de guerres però també de la Fam, haurien de ser els nostres objectius: acollir-los, ajudar-los a recuperar la seves vides lluny dels seus països-familiars-amics. És un tema candent però ja no se’n parla. S’estan morint de fred en els camps, perquè moltes fronteres els barren el pas. Fronteres europees, és a dir, de la nostra incumbència. Mobilitzem-nos per a donar-los aixopluc, per acomboiar-los fins que pugui tornar amb els seus. I, de manera especial, exigim s’acabi la fabricació-venda d’armes, font de lucre de molts països entre els quals Espanya. No fem veure que no ho sabem. És aquell pecat que, quan era petita no entenia, el d’omissió.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: