¿Qué diu l’enunciat del programa? Dos personatges solitaris es troben en un mirador d’una gran ciutat. Allí descobreixen que tots dos hi van, NO només a refugiar-s’hi, sinó a confrontar-se amb les seves pròpies limitacions. Aquesta descoberta els unirà i canviarà el rumb de les seves vides. L’espectacle, de creació pròpia, incita a qüestionar-se com un món envaït per tecnologies de la comunicació és també un món envaït per la solitud i el desig de comunicar-se de debò. Una reflexió sobre el nostre món, les pors i els límits del llenguatge i de la comunicació. Una oda a l’esperança.
L’espectacle és amb autodescripció i llengua de signes accessible a persones amb discapacitat visual o auditiva.
Guió i direcció. Carla Torres Danés. Interpretació llengua oral Cristal Barreyro Díaz i Eladio Herranz Frías. Interpretació llengua de signes. Mireia Angulo i Mireia Isal Serna. Veu en off: Pep Ribas. Disseny d’il-luminació i so: Pol Segura Tomàs. Realització Audiovisuals: Sarah Reanau i Pol Segura Tomàs. Edició: Sara Renau. Escenografia: Xavier Alabart. Assessorament llengua de signes catalana: Elena Puig Ram. Tècnic: Pol Segura Tomàs.
Llàstima que la Sala hauria d’haver estat plena a vessar. On és el públic vallesà quan es fan obres tan singulars?
Sí hi havia un col.lectiu de persones de la FeCo, acompanyades per la Laura, coordinadora de l’entitat. Estaven tots meravellats i agraïts de que algun programador els tingui en compte. A part de l’espectacularitat de l’obra, tenien la possibilitat de saber què deien. En nom d’ells i de tots, GRÀCIES i, torneu…segur que molta gent maldarà per veureu’s
Per a mi es tracta d’una obra mestra, d’aquelles que fan història. Les interpretacions totes genials. Actuaven com si de la pròpia vida es tractés, sense necessitat de fer teatre. La naturalitat dels actors és sublim, tant, que vaig arribar a creure que l’Eladio Herranz patia una malaltia aguda i, que estava desencaixat. La seva desimboltura amb el paper que representava, mereix un Cum laude. Excel.lents les tres actrius femenines. A més a més, boniques, jugant els seus papers amb excel-lència. Els sentiments de por, els crits de ràbia, l’angoixa de la soledat, la necessitat de que algú t’escolti, van quedar fermament reflectits amb les seves mogudes a l’escenari, sempre amatents, sense passar a l’excés, com podria haver succeït, donat el tema.
Quan tens un problema a comunicar, és patètic que ningú t’escolti. Tu rai, et solen dir. Doncs sí, aquesta obra cal que sigui vista per tota mena de públic, també els grans, ja que sovint, son els que diuen: son joves, ja els hi passarà…NO NO i NO! A partir de la paraula, del gest, del saber escoltar, s’aconsegueix qualsevol propòsit. Àdhuc, modificar maneres de ser i comportar-se. Què cal? Estimar, acompanyar, aprendre a mirar l’altre, aquell que passa desapercebut per tothom i que menyspreat, acumula tots els tics i oprobis. Segur que sol, no se’n pot sortir. Que be ho representen! També la noia, que superdotada, no és capaç de fer front a la vida, ho tasta tot, triomfa en tot però, ningú l’acompanya i, sola, s’enfonsa es torna rebel, iracunda. Sovint, a la nostra societat, aquest tipus de persones els hi fan por.
Vam sortir del Teatre de Ponent agraïts per aquesta excelsa obra que, el Frederic, la Francina i la Txell, com sempre, han sabut destriar entremig de molta palla per a delectar-nos als Amics del Teatre de Ponent, com sempre han fet. Gràcies i, FELICITATS especials a la Companyia Bambú Cia de Teatre. Fotos:Maria Bufi
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.