Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

Ha tornat a refrescar. Avui és 1er. D’abril, data d’infausta memòria pels que tenim una edat. El 1939, la guerra no havia acabat, sobretot pels qui es van quedar i tenien idees. El franquisme va començar a assassinar fora del camp de batalla, a les presons, els murs, les cunetes, als centres de tortura. No entraré en detalls, però cal recordar aquesta data en memòria d’aquells que van caure a les trinxeres, fossin del bàndol que fossin, els qui van passar gana, els civils morts, els qui van haver de fugir. Avui no és un dia de victòria ni molt menys, és el dia que va començar una altra guerra, sorda, covard, contra els qui van defensar les seves idees i els valors republicans. Les repressions són pitjors que les guerres. I, d’aquella colla que durant quaranta anys van abusar dels seus privilegis inconfessables, penseu que encara en queden en llocs claus de l’Estat, ells o els seus hereus de malvestats. Només cal examinar els antecedents de molts dels que estan ben asseguts en les butaques dels alts tribunals, en consells de grans empreses o en institucions més o menys conegudes.

Avui, primer dia d’abril, ben entrada la primavera, fa fred, ha caigut calamarsa, hi ha hagut fortes ventades, jo no he sabut veure l’arc de Sant Martí quan ha sortit un raig de sol a la tarda. El cercava com he cercat fa poca estona els estels de la nit. Hi havia una bona clariana que m’en deixava veure uns quants, lluents, però com que feia fred  me n’he tornat a la vora del foc a reflexionar sobre el que va ser el dia d’avui fa 78 anys. Al mes de gener d’aquell any ja havien caigut Barcelona, Granollers, Llerona el dia 28 i la Garriga el 4 de febrer i hi havia fileres de combatents i civils que corrien com podien cap a la frontera francesa. L’aviació franquista els bombardejava en el seu desesperat camí de l’exili. Parlem d’Alep o Mossul; aquí es van viure massacres semblants. En trobem testimonis 78 anys després. Recordem!

Jo puc explicar situacions i aventures del tot verídiques però, sortosament, no vaig tenir víctimes properes. Per aquest motiu em puc explicar sense rancúnia, però vull compartir el dol i les penalitats dels que les van patir i, cal no oblidar el que hem sentit i llegit amb probes, perquè no torni a passar. Recordo els meus avis que van poder sobreviure, com molts altres, de l’hortet de Llerona. Recordo la meva germana gran que va morir l’any 1936 a Badalona a causa de la manca de medicines adequades. El meu pare va fugir per salvar un cunyat seu. Avui és un dia fred i trist. A la meva germana de Badalona la van enterrar en una caixa blanca embolicada amb la bandera catalana que la guardo en un calaix perquè la col·loquin en algun lloc en record meu a   la meva mort. Serà un llaç que unirà dos germans que no es van arribar a conèixer. El llaç serà la nostra senyera.

Aquesta senyera voldria que passés als meus descendents, no per amortallar-los, sinó com símbol d’un desig d’unitat familiar i de fidelitat a Catalunya. Nosaltres no farem la guerra perquè la podríem perdre. Però lluitarem pacíficament i ferms perquè, sinó, ho tindrem tot perdut. La debilitació de l’enemic (no m’agrada aquesta paraula) serà la nostra victòria, que no celebrarem amb revenges ni molt menys amb ajusticiaments sumaris. El nostre objectiu serà el benestar de TOTS els catalans, de soca-rel o vinguts d’on sigui amb la voluntat d’integrar-se a Catalunya com han fet generacions dels que ara són igualment catalans i treballen per Catalunya. Serem u país acollidor, tant com puguem. Volem ser de l’Europa de les Nacions i no volem abandonar Espanya a la seva sort. Sabem que ens necessitaran i ens tindran al seu costat, sempre que no hi hagi polítics espanyols que els ho impedeixin a ells o a nosaltres.

No sé si l’Estat espanyol encara podria estar disposat a un acord perquè els catalans poguéssim decidir lliurement el nostre futur, però per la persecució que estan entestats a fer als nostres representants polítics que estan defensant la democràcia, no sembla que les coses vagin per aquest camí. Que prenguin nota del que està passant a Veneçuela. El govern autocràtic de Maduro i el seu Tribunal Suprem han hagut de fer marxa enrere respecte de la retirada dels poders al Parlament, on rau la màxima voluntat popular. Aquí, endemés de condemnar un ex president de la Generalitat, dues conselleres i un diputat català a les Corts de Madrid, amenacen a la Presidenta del nostre Parlament i altres membres de la mesa de inhabilitar-los. Gosen, també, amenaçar el president i membres del govern de la Generalitat. Això seria com el que volien fer a Veneçuela i no els ha deixat ni el poble en massa, la pròpia fiscal general (xavista) ni la comunitat internacional. Per això he dit: que en prenguin nota. L’autoritarisme barroer i forassenyat no pot impedir un procés democràtic i pacífic, ni molt menys un referèndum sobre el que es podran manifestar en llibertat TOTS els catalans. No ho tolerarem nosaltres ni ho tolerarà la comunitat de països democràtics. Hi haurà Referèndum el proper mes de setembre, malgrat totes les brutes martingales de l’Estat, ja siguin amenaces, verins ensucrats, falses promeses. Res, votarem el què volem ser.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: