Heribert Barrera: 1917-2017. El Fossar de les Moreres

Aquest va ser el meu Homenatge a l’HB en el Fossar, organitzat per l’Associació Cultural Vibrant i un grup d’amics.

HERIBERT BARRERA, L’HOME SAVI, SENSIBLE, TENAÇ, TOSSUT. AMIC DE L’ÀNIMA

Parlaran del seu  saber els científics qualificats, jo, voldria fer ho des de l’ amistat per ressaltar la seva honestedat, la seva passió per Catalunya la seva amant gens dissimulada, país que portava al cor fos on fos: a Catalunya, a França, a EEUU.

De les seves guitzes que de tant en tant escampava, s’ho podia permetre per la seva rectitud. M’agrada una frase que “robo” a l’amic Rodri que afirma que l’Heribert és com “l’ àtom radical”. He buscat definició i jo dic que HB era un radical lliure, com ho son aquelles espècies capaces de d’existir-sobreviure de forma independent. Son altament reactives i serveixen per compensar desequilibris. Oi que era així l’Heribert?

Em consta que mai actuava  en contra del què defensava, del seu pensar, pel que hauria donat la vida. De les seves discrepàncies polítiques!

Qui no les te…?

Només els que sempre diuen AMÉN. Avui, molts, massa…

He tingut la sort de ser amiga seva des de fa molts anys. He estat a prop seu fins que ens va deixar.

Tot va començar amb una Entrevista, per un Setmanari local: Plaça Gran de Granollers del qual jo era Cap de Redacció.

Uns dies després d’acabar les nostres xerrades,  em va dir que li havia fet recuperar la confiança amb els periodistes, paraules que, lògicament em van arribar al cor. Sempre més vam mantenir estret contacte.

Estic parlant de quan va acabar la Dictadura, de l’inici de la dita Democràcia –tot i que considero que encara no l’hem aconseguida- i, a fe de mon, com deia la meva àvia, que cal que ens hi afanyem!

Vaig anar a la seva presa de possessió al Parlament.

De tant en tant em trucava: vine, parlarem.

Era un gran escoltador, un savi interessat també pel que passava fora del seu àmbit, d’allò que no es podia llegir a cap premsa –com passa encara avui-.

Sovint parlàvem del per què el seu suport a Pujol, ja que sense ell i ERC no hauria estat President. Considerava que, en aquells moments, era el Ser o No ser de Catalunya, que tenia de tirar endavant, no hi havia altra solució. Era la més nacionalista, i això, és el que Heribert Barrera va tenir en compte.

Consti que jo sempre li retreia aquella frase del llavors President Pujol quan alguns  reclamàvem Independència i que, sense rumiar responia: ARA NO TOCA… Considero, com ho feia HB, que ha tardat massa temps a tocar…

Teníem molta relació amb altres amics que de forma regular ens trobàvem per dinar i discutir sobre el país, sobre el futur, sobre les nostres esperances.

Era una Taula on, apart de menjar, atipaves l’ànima i l’intel.lecte: els Laporte Josep i Mª Jesús, els Duran Farell El Pere i la Montse, la Cori la seva amant esposa, els Muntanya l’Oriol i jo, amistat que va seguir tot i que alguns se n’anessin al més enllà però, taula que segueix viva encara. Només quedem dones. No cal dir com els trobem a faltar, el seu criteri era fe de vida.

Recordo encara la cara que va posar l’Heribert quan, a instàncies del Santi Santamaria, el nostre gran cuiner entranyable amic, gran nacionalista, li vaig demanar de participar a les Tertúlies que, a la Tardor, organitzava, amb la Cuina dels Bolets a Can Fabes, Sant Celoni. Hi participaven persones diverses del món polític-artístic-cultural-esportiu-docent. Em dol no disposar del Text, de les paraules que va adreçar-nos l’Heribert. Segur que es troba en algun racó rescatable i valdria la pena tenir-lo.

Va jugar amb les paraules Can Fabes, parlant de les moltes garrotades rebudes  tant ell com el Santi, en temps negres del feixisme, quan parlar català era tabú, quan posar una estelada era castigat, quan manifestar qualsevol opinió contrària a la dels que governaven era causa d’assetjament per part dels manaires de torn, de qualsevol ciutat o poble. Els de Sant Celoni eren temibles.

HB era un home meticulós, apassionat pels seu pares, que esmentava sovint a qualsevol conversa. Abans de les seves memòries va voler fer les del seu pare, pel que sentia fervent admiració.

Parlàvem els seus viatges i estades a EEUU, a França. De llibres, la seva gran passió: mai en tenia prou tot i ser conscient de que NO podria llegir los tots.

Li agraeixo que em deixés estar prop seu fins al final, ja que vam ser molt pocs els que vam tenir la sort d’acompanyar-lo.

La malaltia i els moments darrers de vida son,  sovint,  una mena d’humiliació que caldria tenir present per prevenir-los. És lògic que, a ningú agradi que et vegin en condicions precàries.

Gràcies Heribert pels teus acompanyaments:  vas estar prop nostre, els Muntanya-Ponsa  en molts moments complicats per a nosaltres: quan teníem  un fill amb droga dicció i el vam recuperar.  Quan la mort sobtada d’altre fill mentre jugava un partit de futbol.  Quan va morir el meu estimat i amant espòs l’Oriol.

Jo no podia faltar-te ni, deixar de recordar-te MAI.

Ajuda’ns  Heribert!

Avui, 2017, a Catalunya ens fa falta el teu cop de ma, millor dit, un bon cop de falç comunitari…

Fins a sempre doncs i, voldria fer el clam que tu faries si estiguessis aquí amb nosaltres.

VISCA CATALUNYA LLIURE…

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: