La fam és camperola. Gustavo Duch

En l’informe Companyia d’oli de palma té el suport de fons de desenvolupament, elaborat per l’organització GRAIN, apareixen fotografiades dues nòmines de les mensualitats dels recol·lectors de les plantacions que l’empresa Feronia gestiona a la República Democràtica del Congo. Estan una mica arrugades però les xifres es poden llegir. Una correspon a un treballador que va ser contractat per 12 dies. La nòmina del segon marca un total de 17 dies treballats. Cada dia treballat es multiplica per un total de 1.751,78 CDF, la moneda local. És a dir, al canvi estem parlant d’un salari total mensual per jornades de més de vuit hores recollint i carregant els fruits de la palma que oscil·la entre 21 i 30 dòlars. A vegades aquest pagament és substituït pel lliurament de 8 litres d’oli de palma i 8 pastilles de sabó de palma. Feronia està controlant fraudulentament aquestes terres, i les persones que hi tenien els seus conreus per viure ara només tenen dues opcions: treballar per als qui els van expulsar o emigrar. Qui hi guanya en aquesta operació són multinacionals com Unilever, principal client de Feronia, que amb l’oli de palma produeix la seva margarina Flora o la seva crema de marisc Knorr.

Al meu llibre Secretos, relatos de mucha gente pequeña explico que el jove Prince va haver de marxar de casa seva, a Ghana, quan el seu pare es va suïcidar en veure que la seva feina de productor de tomàquets no permetia alimentar la família. Disposava de dues hectàrees de terra per a aquest cultiu i juntament amb la seva dona els venien prou bé al mercat de la seva ciutat, Navrongo, fins que el govern, seguint instruccions imposades de molt lluny, va eliminar els aranzels als tomàquets importats. Des de llavors el mercat està inundat de llaunes de tomàquets en conserva a preus per sota del tomàquet local. Moltes d’aquestes llaunes procedeixen de la regió de la Pulla, a Itàlia, on, tres anys després de sortir de Ghana, Prince treballa com a jornaler explotat, collint precisament tomàquets.

L’any 2016 una de les publicacions científiques multidisciplinàries més citades del món, la revista PNAS, va publicar un estudi en referència a les implicacions del canvi climàtic en el conflicte de Síria. Establia una relació entre les sequeres patides pel país àrab en el període 2006-2011 i l’origen del conflicte. “Arribem a la conclusió que el canvi climàtic d’origen antropogènic va ser un factor que va contribuir a la sequera i, per tant, a la cascada d’esdeveniments posteriors, com el col·lapse del sector agrícola, la migració massiva i, en última instància, l’aixecament que posteriorment acabaria per convertir-se en una guerra civil”, va explicar Colin Kelley, autor de l’estudi. La sequera, segons les dades recollides, va provocar la pèrdua del 60% dels cultius, la mort de més del 80% del bestiar i la migració de milions de persones camperoles. De fet, es calcula que un 56% de les persones que al món viuen situacions de conflicte són habitants de zones rurals on es depèn de l’agricultura com a mitjà de vida.

Aquestes tres situacions (acaparament de terres, lliure comerç i conflictes) són les causes de la fam i tenen un punt en comú: els qui n’han sortit perjudicats són camperoles i camperols que han perdut el dret a viure de la producció d’aliments. Pateixen gana perquè (també) els han robat la seva sobirania alimentària.

Disposant d’aquesta informació, coneixent molts més casos en molts més països, com vaig poder constatar en la VII Conferència Internacional de La Vía Campesina (moviment de camperoles i camperols de tot el món que van definir la proposta de la sobirania alimentària), celebrada el juny passat, haig de dir que no em sorprenen les dades que a l’octubre va presentar la FAO respecte a la situació de fam al món. La fam ha tornat a créixer i ja afecta més de 815 milions de persones, és a dir, una de cada deu, aproximadament. I un dels motius és que les polítiques per erradicar la fam, si és que veritablement existeixen, obliden que almenys el 70% de les persones amb dificultats per assegurar-se els mínims nutricionals són camperoles i camperols. No són respostes de més tecnologia alimentària, ni de més productivitat, ni tan sols de millorar els sistemes de distribució alimentària perquè arribin allà on calguin. El que cal és un enfocament diferent que respongui a la pregunta correcta. Com podem fer que les persones que ens proveeixen d’aliments tinguin una vida digna i suficient?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: