Torna-ho a dir, Otegi. Vicenç Relats

Has patit prou en pròpia pell l’Espanya totalitària per saber que només estratègicament units podrem vèncer-la.

Pot molt ben ser que n’hi hagi que se n’autoexclouen –com es va afanyar a fer el PNB–, però no deixis que sigui al revés, que ningú hi veti ningú, ni et conformis amb succedanis imposats des d’un partidisme cec que només porta a la debilitat i a la confusió col·lectives.

A Catalunya saps bé que ens resulta imprescindible recompondre la unitat de totes les forces que van defensar i fer possible el referèndum de l’1 d’octubre, en un apoderament popular inèdit. Una unitat que –no en farem res de voler dissimular-ho– s’ha esmicolat enmig de la decepció i el desconcert de la bona gent que a peu de carrer impulsa transversalment aquest procés d’alliberament nacional que no és de partits ni de sigles sinó de persones, d’un poble que és divers per naturalesa, però que és reconeix com un mateix col·lectiu.

Malgrat la violència i la manipulació de tot ordre dels aparells de l’Estat espanyol, el 21-D del 2017 l’independentisme va tornar a vèncer en aquelles eleccions trampa fetes per aconseguir la seva desfeta. I no, ningú no es va desfer. La gent va respondre amb la dignitat que calia, com ho ha continuat fent de llavors ençà, amb tants i tan sorprenents actes de suport als presos polítics i els exiliats, fidels al mandat popular que milers de persones van haver de defensar amb el propi cos.

Amb tot, un any després, aquell triomf electoral s’ha esvaït estèrilment, s’ha desfigurat, i una part amplíssima de la gent que va donar la confiança a uns i altres se sent políticament a la deriva i cada vegada més temorosa que tants d’anhels i lluites compartides acabin en no res. Llavors el partidisme ja va fer que el govern legítim de Catalunya entomés aquelles eleccions desunit, fet que va reforçar l’espanyolisme fins a facilitar que C’s fos la primera força de la cambra.

Però un any després s’ha evidenciat que la falta d’unió prèvia va ser el presagi de la desentesa i malfiança estratègica que ha persistit des del moment mateix que es va constituir el nou Parlament, on la suposada majoria independentista massa sovint ha quedat qüestionada. I ja sabem que la unitat en un procés d’alliberament nacional no és fàcil –gens, com en cap gesta humana–, però cal exigir-la i assegurar-la davant d’una repressió desbocada com la que tenim al davant, on les rivalitats personals entre ostatges acaben fent-se còmplices dels botxins.

Perquè, on som ara? Ho vam veure ben clar el 21-D passat, quan el govern espanyol va mofar-se de tots plegats en venir a Barcelona a celebrar provocativament en aquella data un consell de ministres de pàtina colonial, per refregar-nos la seva imposició casernària, mentre la gent ja no sabia ni com protestar o què fer amb tant desgavell de convocatòries, sense direcció ni prou convicció. Perquè salta a la vista que –atiant la presó, l’exili i la persecució político-judicial per totes bandes– el poder espanyol ha aconseguit imposar la seva estratègia de dividir partits i entitats sobiranistes, a qui ha decapitat i de qui n’ha segrestat les persones que les dirigien. Una desunió patètica que només queda salvada per la força fraternal de la gent anònima que continua empenyent amb tanta dignitat el delit d’un país lliure, en forma de república, la màxima virtualitat de la qual són uns ostatges que ens apareixen infantilment renyits, discutint-se entre barrots per les molles d’un poder castrat. I tot això, malgrat trobar-se a les portes d’un judici nefast, sense les mínimes garanties, una veritable farsa que vol condemnar-los anys llargs com a escarment col·lectiu. Quina vergonya!

La divisió profunda –no cal que la vulguem dissimilar– dels que ens van portar conjuntament a les fites de l’1, el 3 i el 27 d’octubre de 2017 suposa el més preuat triomf del nostre adversari, aquell que ofereix la presó, l’exili i la repressió de mil formes com a tota proposta de fraternitat hispànica. I si tots plegats, fent-ho tant bé com van saber, ens van dur als moments de glòria on vam ser i als moments de decepció on som actualment, no té sentit que ara es retreguin res ni que vulguin remarcar unes diferències que són inexistents, que només s’entenen des del partidisme curt de mires que els porta, de fet, a menystenir i abandonar l’objectiu marcat que no ha de ser cap altre que la independència de Catalunya.

La Unió Europea ens ha demostrat prou que no és precisament cap club de solidaritat ni de defensa dels drets humans; ha quedat ben clar. Però menys ho és aquesta Espanya-presó, convertida en una veritable gàbia de nacions i de dones i homes que aspiren a ser lliures. I no es pot desaprofitar cap oportunitat de mostrar al món –també al decebedor Parlament europeu– les ànsies democràtiques tan bàsiques, d’autodeterminació i de justícia d’uns pobles que també són europeus.

Creure’s el procés cap a la independència en el qual estem immersos requereix també defensar la República catalana proclamada a cada cita electoral, fins que s’aconsegueixi d’implantar-la. I si no s’és capaç de teixir les aliances necessàries per a les eleccions municipals, per garantir governs locals compromesos amb la construcció de la república, seria imperdonable no aconseguir-la per a les europees, que haurien de permetre visualitzar un bloc de nacions que malden per ser lliures, on els matisos partidistes hi resulten especialment excuses de mal pagador.

Certament, una proposta electoral per defensar l’Europa de les nacions unitàriament, a Catalunya hauria de poder ser liderada conjuntament per noms tan representatius com els d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Anna Gabriel o els de qualsevol altra fórmula d’unitat civil que es consideri més oportuna, que permeti evidenciar la revolta nacional existent aquí i que impedeixi que cap expressió de l’espanyolisme pugui tornar a guanyar al nostre país.

Benvolgut Otegi, si això ho dius tu, ningú no podrà sortir-te a dir que proposes reviscolar el món convergent, un exabrupte recurrent quan es reclama unitat a l’independentisme català, encara que la proposta la defensin veus tan poc susceptibles de provenir-ne com Lluís Llach, Josep Lluis Carod-Rovira o Ramón Cotarelo. Has patit prou en pròpia pell l’Espanya totalitària per saber que només estratègicament units podrem vèncer-la, com reclama qui aspira a aconseguir llibertat, justícia i prosperitat per a les nostres terres i la seva gent. Cal treure’ls del pou d’on, indignament empresonats, no poden sortir.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

A %d blogueros les gusta esto: