Granollers clama pels Presos Politics com cada dimarts

Gent de diferents edats i procedències ens trobem cada dimarts a la Porxada a partir de 2/4 de vuit del vespres per caminar i clamar LLIBERTAT PRESOS POLTICS. Molts no ens coneixíem ens ha unit aquest neguit que ens aclapara, per clamar justícia pels nostres amics empresonats, alguns, com els Jordi’s, avui fa ja 505 dies.

Imagineu com es senten les seves famílies, parelles-fills-pares-germans-amics?

És tracta d’una brutalitat inimaginable la que estan sotmesos, fins ara sense judici, farsa grossa que s’està duent a terme aquests dies a Madrid, transmès en directe  per radio i TV. Han obert finestres al mon, mostrant la mena de polítics que ens governen, l’afany de venjança de jutjes i fiscals sota una mateixa bandera-noramativa que ens vol mantenir oprimits, que no volen deixar-nos independitzar, ser República. Ens necessiten econòmicament.

Fem Voltes a l’emblemàtica Porxada, presidides per dues pancartes amb les imatges dels empresonats i exiliats tot clamant: Llibertat Presos Politics. Passejada per carrers i places, fins arribar novament a la Porxada on hi sol haver algun parlament amb les últimes Notícies dels presos, avui la Convocatòria per la gran Manifestació a Madrid el dia 16 de març i com arribar-hi: tren-autocars-avió.

M’han demanat de llegir una Poesia a partir de la cançó de Lluis Llac que justament parla de la Tendresa, fràgil art que demostra la força de les famílies en aquest embat amb l’Estat espanyol. Foto: Toni Torrillas

Arxivat: El Piano, Lluís Llach

Aquest camí que deixo enrere és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge.
Que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa.

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre.
Estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa.

Del dolç batec de la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta:
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por.
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop ve la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa que espera.
la tendresa que exalta.
la tendresa que estima quan fa por la solitud.

Però tot d’un cop ve la tendresa que exalta,
la tendresa que estima
quan fa por la solitud.

 

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

A %d blogueros les gusta esto: