Doncs Sí, la història es repeteix. Fa més de 4 anys que vaig escriure aquest Article a Nació Digital. Podria escriure’l novament ja que , ahir Catalunya va fer sentir de nou la seva veu als que saben escoltar… Trista realitat. Fins quan?
El diumenge 9 de novembre 2014 vam votar en un Procés participatiu amb aquesta pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent? La generalitat va xifrar en 2.345.144 el nombre de vots emesos.
——————-
Aquest diumenge 9 de novembre 2014 vam ser còmplices, testimonis directes, de l’inici d’una nova era. I ho vam fer sense remor ni atzagaiades, conscients del què ens hi jugàvem. Les targetes vermelles que ens amenaçaven, no van tenir opció de castigar-nos. El Referèndum va haver de convertir-se en consulta, ja que les autoritats pertinents, ho van desautoritzar, desprès de passar denuncies al Tribunal Constitucional. Quina poca feina!
Va ser un esforç col·lectiu, de gent de totes edats i condicions, homes, dones, joves i no tan joves. Tots, però, amb l’entusiasme que suposa l’esperança d’aquest projecte que, fa anys s’està coent. El xup-xup està arribant al punt crucial, la cocció ha estat lenta, pausada, no exempta de viaranys. Ho hem fet com corresponia, donada la importància del que es coïa. Tothom és conscient del què ens hi juguem. Un pas en falç pot ser nefast, d’aquí la necessitat de controlar les pujades de temperatura, els sorolls, els esvalots.
Ha sigut una jornada pulcre, preparada des del cor, de tots els qui l’han dissenyada: polítics -gairebé de tots colors-, associacions, de manera especial ANC i Òmnium Cultural, que, amb l’embolcall dels voluntaris, passaran a la història per la dignitat amb la qual han dut a terme aital dia. Cal felicitar o millor dit, felicitar-nos a tots.
No és fàcil pensar que 2.300.000 persones, les que van fer cap a les urnes, es moguessin com ho van fer, sense causar problemes, tot i les cues que van patir. Ningú s’immutava, tanta era la consciència del què preteníem immortalitzar: el Dret a Decidir que fins ara ha estat negat. Ens en sortirem? Per què no, si caminem i reclamem plegats fent que les nostres veus arribin a les orelles sordes dels qui manen més enllà de l’Ebre.
La por encara va fer estralls en el pensament de molts! Haurem d’escriure nom i adreça, segur que patirem represàlies, deien alguns. Em demano: represàlies per demanar una opinió? Com s’ho farien els que llencen nous productes si els fos negat aquest dret? Maleïda ànsia que, per falta d’educació democràtica, encara s’apodera de molts.
Els que no ens han autoritzar, ara recriminen que vam ser pocs els que vam anar a votar. Els falla la memòria. Que busquin dades de com van guanyar ells, quins percentatges de vots els van dur a presidir aquesta Nació que “no es pot trencar”, diuen els que volen seguir portant les relles de vides i “bens”, els que manen.
Temps n’han tingut, per a posar-hi remei però la ceguera i la sordesa els han impedit d’entendre què passava a ca nostra, Catalunya.. A casa meva, entre fills, hi ha una frase que avui s’hi escau: tu t’ho has buscat! Per fi unes campanes que no toquen a morts. Estem vius i volem se’ns escolti ja.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.