Hem de repensar la nostra actitud davant tan greu situació. Em poso en el lloc de les seves esposes -mares dels seus fills-. Dels seus fills i, també, dels seus pares…Tristesa absoluta! Ràbia continguda!
Cal que tothom faci un petit exercici, intentin passar un dia apartats de tothom començant pels més directes. Dels amics. De la possibilitat d’anar a una botiga a comprar se uns mitjons, una camisa. De trobar se amb uns amics a fer un cafè. D’estirar se al sofà de casa amb un llibre o, mandrejant davant d’una sèrie televisiva o una pel-lícula. D’anar al seu metge a l’ambulatori per explicar-li que te mal de cap o està refredat. D’anar a caminar pel bosc o la llera del riu del seu poble…
Saben què? Els nostres amics presos NO HO PODEN FER. No tenen autoritzades massa visites. Consti que m’agradaria veure els amics però no goso robar cap minut del poc temps que tenen per les seves famílies i gent més propera. Em dol però, imagino com es senten ells.
On s’ha amagat la JUSTÍCIA? Qui la manega?
No els deixem a l’oblit!!! Exigim ben fort el seu alliberament.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.