Es passeja per la zona de darrere l’escenari bevent un te verd. Ve de prendre el bany. Prem la tassa amb les dues mans, com qui abraça un moixonet. Camina a pas lent. Serena. Elegant. Descalça. Són les cinc de la tarda. A Sitges fa calor i ella porta unes ulleres de sol redonetes. Veiem que va cap a la nevera del backstage a buscar un parell de botelles menudes d’aigua fresca. Deu tindre set, pensem la meua amiga Gemma i jo. Doncs no: ve cap a natros i mos les oferix amb un somriure franc. Mos acabem de conèixer i la seua generositat i humilitat ja suren com les boies a la mar, assenyalant lo camí. Seiem als sofàs de palets, ella i els músics que l’acompanyarem a l’escenari en un dels moments especials del concert. Assagem sense micros. Una guitarra i quatre veus. Comencem a cantar Als teus ulls, la cançó original de Peter Gabriel (In your eyes) que el músic Mario Muñoz ha adaptat al català i que està dedicada a la llibertat dels presos polítics i els drets de Catalunya.

Acabat l’assaig, i ja drets a sota d’uns arbres, Joan Baez mos explica que en son demà (divendres) té previst visitar la presidenta Carme Forcadell a la presó, acompanyada de Bill Shipsey, fundador d’Art for Amnesty, d’Amnistia Internacional. Mentre ella comença a parlar de l’estimada Carme, jo noto com se’m fa un nus a la gola. Per discreció, faig un petit pas enrere del grup i amb la melena miro de dissimular les llàgrimes que comencen a sortir. Tanmateix, Joan, que té una mirada que va sempre més enllà de l’horitzó, ho veu igualment i em fa un senyal: amb el dit índex de la mà dreta m’assenyala els seus ulls. Tranquil·la –em diu en anglès i en veu fluixeta- jo també estic emocionada. Llavors s’apropa i m’abraça. I la dixo. I l’abraço i es dixa. I plorem juntes la tristor de la injustícia compartida. I es fa un silenci preciós mentre m’acarona els cabells i l’esquena. I ja no recordo res més…

Va caent la tarda i mos preparem per al concert, al Festival Terramar, vora el Mediterrani. En un moment donat, Joan surt del seu camerino, se m’apropa i em diu: Apunta’m en un paper el teu nom complet i el DNI, per favor. Intentaré que demà pugues entrar amb mi a visitar la teua amiga Carme. Em fa la guinyada, m’acarona la cara breument i se’n torna per on ha vingut. Amb pols tremolós li anoto el que em demana. Al cap d’uns minuts li dono. Cau la nit, es fa el concert. Mario, Eva i jo cantem amb ella. S’acaba l’actuació i quan la mitjanit és arribada, la calma torna a la zona de darrere l’escenari i jo ja me n’anava, em crida: Montse –em diu mentre m’agafa per les espatles i em mira directament als ulls– demà estigues a les 9.30 h al davant del meu hotel, que és aquí al costat. Hi anirem juntes. Només vaig poder assentir amb lo cap, somriure i donar-li les gràcies. Sí, vaig dormir poc.

Un programa de ràdio amb Carme Forcadell

Lo viatge en cotxe cap a la presó del Catllar (Tarragonès) lo fem enmig de converses amables i enriquidores. La visita s’emmarca en una activitat cultural del centre penitenciari: un taller que consistix a fer un programa de ràdio, que ja solen fer habitualment, en el qual diversos interns i internes hi participen, entre elles, Carme. Entrem a la sala d’actes i de seguida la veiem, mentre la gent acaba d’ocupar els seus seients. Joan Baez s’hi abraça dolçament a peu d’escenari. Es miren, s’entenen. Quina imatge… Quines dues grans dones, penso. Parlen una estoneta i després Joan s’aparta una mica per a mostrar-li darrere seu que, per sorpresa, jo també hi he pogut anar. I els seus ulls al vore’m…  i l’amistat i l’Ebre que compartim i estimem. I aquella abraçada que encara porto enganxada a l’ànima. No vam poder estrènyer més fort la carn. La pell. Lo tacte.

I comença el programa de ràdio. Es fa des de l’escenari. Hi som assegudes una vintena de persones, en redona. La resta de gent, a platea. A dalt, Carme té a Joan a la seua dreta i a mi a la seua esquerra. Bill Shipsey, a la vora. I comença l’emissió. Canten la sintonia. Un pres agafa la guitarra i li dedica una cançó a Joan Baez. Ella, descalça novament, s’aixeca i la balla amb tota naturalitat. Una dona li regala unes arracades fetes a mà i ella es lleva ràpidament les que portava i se les posa. Semblen fetes a mida. No se les va traure en tot lo dia.

‘Sé que hem fet feliç Carme Forcadell però em dol molt haver de marxar de la presó sense ella’

Altres interns li fan preguntes, ella les respon, jo les traduïxo. Un altre jove agafa la guitarra i comença a interpretar El sitio de mi recreo, d’Antonio Vega. Volveré a ese lugar donde nací…. Sí, tots volen tornar a casa… i la cantem junts. Improvisem. Li agafo la mà a Carme. Me l’agafa fort i no l’amolla. Seguixo cantant a duet amb lo jove empresonat. Baez està tota l’estona pendent de Forcadell. Gestos, paraules, mirades. Un homenot que porta tots los braços tatuats es bloqueja davant de Joan. Li volia fer una pregunta però es queda sense veu i comença a plorar suaument. Li vol dir tant i en sap tan poc.. Joan també l’abraça. Lo programa està a punt d’acabar-se i no vol marxar sense cantar-los-hi. S’enfunda les inconfusibles ungles de plàstic i comença a rascar les cordes mentre diu: Gracias a la vida que me ha dado tanto… i la gent fa palmes i canta amb ella. Me fico de pell de gallina i amb lo braç li rodejo l’esquena a Carme. Ella em fa el mateix. Una altra dona li diu a Joan: Gràcies per vindre, diu molt de vostè, que ha cantat a la Casa Blanca davant del president dels EUA i ara també mos canta a natros. Finalment, marxem per l’interminable pati de ciment, seguim a Carme amb la mirada fins que la perdem de vista mentre camina sola cap al seu mòdul. Sola. Un dels responsables de la presó em demana que li pregunte a Joan com s’ha sentit. Ella em diu: dis-li que bé, que sé que l’hem fet feliç però que dol molt haver de marxar sense ella… Al viatge de tornada hi ha més silenci.

La dona que parla amb els trons

I arriba el dissabte i amb ell l’últim concert de Joan Baez a Catalunya. Sant Feliu de Guíxols. Festival Porta Ferrada. Lo temps amenaça pluja i durant tota la tarda la tronada va i ve i ho mulla tot. Hem quedat a les 17.30 h. Una hora abans rebo un missatge: Vine més prompte, plou i aquí a la zona del concert hi tinc una mica d’aixopluc i un cafè calentet. A poc a poc, van arribant los companys músics. Avui també amb Leo i Liz. Acabada la prova de so, sobre les 19 h, Joan ve cap a mi i em diu que l’acompanye un moment al seu camerino. Voldria que m’ajudesses amb una coseta, diu. Hi vaig pensant-me que voldrà que li traduïsque alguna frase o que l’ajude a pronunciar el català que tant s’esforça en parlar. Hi entro, seiem al sofaret i agafa la guitarra que té lo seu nom gravat a la fusta. M’ajudaries a cantar ‘El preso número nueve’ esta nit?. Mentre processo la pregunta i em pessigo el braç mentalment, ella endevina la meua resposta amb la mirada i el somriure i comença a tocar els acords. Saps què? Per l’edat jo ja no puc cantar segons quines notes agudes. Ahir et vaig sentir cantar a la presó, improvisant amb aquell jove. M’encanta la teua veu i crec que ho podríem fer juntes i que cadascuna fes una part de la melodia. Què me’n dius, ho intentem?. Li vaig dir que a Joan Baez no se li diu mai que no.

“M’encanta la teua veu: m’ajudaries a cantar El preso número nueve esta nit?”

Sense saber com, em vaig trobar cantant amb ella, soles, al seu camerino, compartint música, compromís, complicitat. Parlant de la cançó, de Catalunya, de mons iaios, de la seua passió per la meditació, de la natura, de la vida, de justícia. Falten unes quatre hores per al concert i començo a estudiar contrarellotge. Tampoc no vaig poder sopar. Ja estava plena, d’alegria. Pico per telèfon a algunes amigues: Xiques, xiques, no vos ho creureu! I no, no s’ho creien. No m’estranya, ni jo! Que estic per tindre fills, als meus 43 anys, només per a poder contar-los-hi això als nets! I riuen. I jo també.

Passa l’estona i em quedo sola a l’espai reservat als artistes. La gent va a fer un mos mentre els tècnics miren d’eixugar-ho tot. De tant en tant, Joan Baez em crida novament al seu camerino i tornem a repassar la cançó i envastem les dues veus i somriem i sí, que gracias a la vida, què caram! A fora trona, diluvia, però ni me n’adono. Som en un microclima particular. Miro de retindre-ho tot i gravar-m’ho a càmera lenta a la retina del cor. L’enyorada pluja reapareix en lo moment més inadequat i el concert està a punt de suspendre’s. Lo públic rodeja pacientment el recinte, enfundat en impermeables i sota paraigües de diferents colors.

En lo moment més complicat, meteorològicament parlant, torna a aparèixer la gran cantautora nord-americana: Montse, vine amb mi, per favor. Hi vaig. A l’entrar fa olor d’encens. Meditarem juntes per a allunyar la pluja. I posa les meus dues mans dins de les seues. Tanquem los ulls. L’aigua ressona fort a la teulada metàl·lica del camerino. Demana ajuda també a tons iaios, necessitarem tota l’energia possible. I així restem en silenci no sabria dir quanta estona, vaig perdre la noció del temps. Notem la caldoreta als palmells de les mans entrellaçades. En un moment donat, em fa un petó al front, mos mirem, somriem i la torno a dixar sola.

Amb gairebé una hora de retard, sí, però el concert es va poder fer. Sencer. No va tornar a ploure. Gens. És més, lo cel es va quedar completament ras. Les estrelles la van acompanyar durant lo seu últim concert a Catalunya, lo penúltim de la seua carrera. Que cadascú pense el que vulga. Jo només puc dir que esta dona té una energia espectacular i meravellosa que s’encomana i que és capaç de parlar amb els trons i la pluja. I sembla que ells també se l’escolten. Les cançons van fluir, la seua veu, envellutada, va enamorar. Lo nostre duet, inoblidable, ressonarà dins meu per sempre. Lo públic cridant Llibertat! i Txell Bonet entre els assistents. Joan Baez va voler parlar amb la dona de Jordi Cuixart en acabar el concert i la va fer passar al seu camerino. Mentre li acarona la panxa ja molt crescuda, la mira amb estima i conversen. Joan Baez recomforta i fa feliç la gent només amb la seua presència.

Un mite vivent ha decidit baixar dels escenaris definitivament. Als seus 78 anys, la veu li ha dit que hauria de parar i ella, que s’escolta el cos i l’ànima, li ha fet cas. Seixanta anys de carrera artística no els compleix qualsevol. Lo seu compromís, però, no es jubila pas. La seua energia no s’atura. La seua sensibilitat, mos rodeja. És una dona de llum. És d’aquelles persones que una vegada l’has coneguda, tu ja no tornes mai més a ser la mateixa. Et millora. És una de les indispensables. Per això la trobarem a faltar, per això l’estimem. A partir d’ara, la seua veu i la resposta les haurem d’escoltar dins del vent…