Bonic retrat el que fa Santi Montagud de la Conxita. Mai l’oblidarem! Ens faltes!

Camines per la vida amunt i avall, amb el cap alt o amb el cap baix, tant se val, i mires a dreta i a esquerra i segueixes caminant i caminant però, de tant en tant, hi ha una cosa fora del comú i envoltada de màgia que et fa aturar: un arbre magnífic, un llibre, una muntanya poderosa, un riu cabalós i transparent, potser una posta de sol d’aquelles tan bèsties de préssec amb almívar i et quedes amb cara de tonto i amb la boca oberta.

Això passa també amb les persones, de tant en tant pel camí tens la sort de conèixer homes o dones que desprenen alguna cosa més del què estem acostumats. I avui som aquí per una persona d’aquestes, inoblidable per la seva bondat, pel seu donar-ho tot sense esperar res a canvi. Som aquí per una dóna culta, intel•ligent, amb caràcter i d’unes converses avançades al seu temps que a qualsevol hora del dia es podia presentar entre les xarxes per comentar, per alabar-te o per criticar-te.

Una dóna que ocupava la cuina i feia miracles gastronòmics amb nom i cognom: braç de gitano de patata, truites farcides o uns canelons que haurien de declarar-se patrimoni de la humanitat. Una dóna forta i crítica (l’Agustí Margarit Solé, havia arribat a dir que era una antisistema). Una dona amb memòria d’enciclopèdia, perfeccionista (ui aquelles cortines de ganxet). Una dona que assaboria la vida, a tota hora, en qualsevol moment, tocant-la i gaudint-la fins al final, fins el final, com així ha fet. I sense perdre l’humor, el seu humor. Aquesta setmana va haver-hi un dia que el metge va entrar a l’habitació i li va fer una sèrie de preguntes per valorar el seu estat mental, el nom dels fills, el país on vivia, el nom del President del govern…en marxar el metge la Imma li preguntà: -Com anat.? – Molt bé, ho he respost tot però no m’ha preguntat per les tres piràmides d’Egipte: Keops, Kefrén i Micerino (l’humor que no falti)

Una dona familiar, esposa, mare i àvia exemplar i amb unes ganes boges de ser besàvia, a quí no li agradava estar sola i mai si va sentir gràcies a les amigues, els fills, les joves i el gendre, els néts. Cada dia del món trucava per telèfon a la família italiana i alguna vegada per a dir, només: -Imma, avui no puc parlar, ja parlarem demà…i penjava

A tots nosaltres ens han ensenyat i així ha de ser, que tots som diferents, únics i irrepetibles però, n’hi alguns, hi ha alguna que és, no sé com us ho diria?….potser encara és més irrepetible que altres.

En aquesta Vall del riu escàs, el teu record no l’esborrarà la pols del camí encara, no ho dubto gens, trobarem a faltar el teu somriure, el teu somriure i tantes altres coses, Nona, i tantes altres coses.

Les Franqueses del Vallès, estiu de 2019