Dol perdre els amics aquells amb el que durant anys has compartit vida, aquells dels quals has après molt.
Tots els que avui escriguin respecte a la Isabel faran el seu Panegíric de vida cultural. Jo vull dedicar-li unes paraules d’amistat.
Quan vivien a l’Ametlla, amb els seu estimat espós Xavier Dalfó i fills, ens trobàvem sovint en actes culturals i politics. Éren temps interessants d’esperança, però també ho fèiem al voltant d’una taula sopant i discutint respecte els moments dificils que ens havia tocat viure: problemes de la llengua, de les “divinitats” que sempre ho enredaven tot -segueixen fent ho encara-per tal de sortir a qualsevol portada.
Nosaltres ens consideràvem gent del carrer, no éssers suprems. Sempre va estar al nostre costat quan dificultats familiars ens van colpir.
Ens vam acompanayar en actes culturals-socials a L’Ametlla i a presentacions de llibres o Tertúlies sovintejades a l’Ametlla i a Granollers.
De tracte afable, eren, amb el Xavier, una parella digne d’encomi… Em divertia quan ens trobàvem a la compra. Ella escollia, el Xavier portava el cistell. Ens sabíem, sempre aprop quan ens necessitàvem. La mort del seu Xavier, l’abril del 2016, la va colpir molt.
Com diu la canço: Trobarem a faltar el teu somriure. Ens deixes t’en vas lluny d’aqui, però el record dels amics i del poble on vas viure, o l’esborra la pols del camí.
Sempre et sentiré a PROP meu!
