Fins quan? Agustí Corominas

Vivim temps d’incerteses polítiques, d’un atrope-llament continuat dels drets democràtics de molts ciutadans i dels seus representants. És una histò-ria que ve de lluny. Hem sentit moltes opinions que situen la sentència del Tribunal Constitucio-nal de l’any 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com l’inici de l’actual crisi i, sens dubte, en elles hi ha una gran part de raó. Tanmateix, la sentència va ser possible i, per tant, cal preguntar-se: com és que va ser possible, amb un Tribunal Constitucional caducat i amb un Estatut aprovat per les Corts espanyoles i –el més important– apro-vat pels vots del poble català a través de un referèn-dum?

Si plantegem aquesta pregunta, constatarem que el problema ve d’abans, si no, la sentència no hauria estat possible. El que ens va descobrir aquella sentència i tot el que hem viscut aquests últims anys és que a España hi ha una pseudodemocràcia basada en una tran-sició molt limitada malgrat tot allò que es va dir a bombo i platerets que havia estat exemplar. En una altra ensarronada posterior, encegats probable-ment per la bonança econòmica de l’època, ens vam creure que aquest estat era democràtic perquè ens permetia anar a votar per un partit cada cert temps i, a partir d’aquests vots, configurar un govern.

Cal tenir present que el govern només és una part de les estructures d’un estat i que aquest el componen altres poders que actuen independentment d’ell. En aquest cas i d’una manera força manifesta, el poder judicial i la monarquia, a part de les pressi-ons que exerceixen les elits econòmiques, militars… per tal de mantenir els seus privilegis heretats del franquisme.

Perquè un estat sigui democràtic de debò cal que els diferents poders que el configuren se sotmetin a una regla bàsica: l’exercici dels drets democràtics de les persones i dels pobles, drets que configuren un estat democràtic. L’argúcia de la transició, entre altres, tracta de fer-nos creure que vivim en un estat democràtic, quan estructures claus d’aquest estat –com la judicial i no diguem la monarquia– es trobaven i es troben lluny d’aquests principis. Tots dos poders provenen directament del franquisme i ens recorden cada dia les paraules del dictador, allò de que tot ho havia deixat “atado y bien atado”.

Podrem entendre els límits de la transició per venir d’on veníem, però una de les coses que ha demostrat i està demostrant el conflicte amb Catalunya és que, sobretot, ha estat un engany. Jean-Jacques Rousseau, un dels filòsofs que va definir els principis de les democràcies actuals, es preguntava, després de segles de reialmes, prín-ceps, marquesos, ducs, bisbes i dèspotes que gover-naven per la gràcia de Déu, si tots els homes i les dones neixen iguals (l’home natural), com és que un o uns poden manar sobre els altres? I troba la solució en el contracte social. És a dir, jo –o nosal-tres– i tu som iguals, però em comprometo a expli-car-te el que vull fer i, si et sembla bé, tu m’atorgues el poder per fer-ho possible mitjançant, per exem-ple, d’unes eleccions.

Oblidem sovint que l’arrel del problema no és judicial. I és que en democràcia el poder ve de la gent i els polítics són els seus representants

Val la pena constatar que el poder li és atorgat al governant per part del poble i que ho és d’una manera temporal per tal de portar a terme el programa proposat i acordat. La manca de comportament democràtic de l’Es-tat espanyol amb el poble català des que aquest ha començat a tenir quotes d’autogovern ha estat i és flagrant. És la llarga història de posar i treure representants polítics segons el parer ideològic dels jutges subrogant la voluntat del poble, de manera que es trenca el pilar bàsic de tota demo-cràcia.

Des de l’empresonament del govern de la Generalitat del 1934, l’assassinat del president Llu-ís Companys o el govern català a l’exili a partir del 1939, passant per les inhabilitacions dels que van posar les urnes el 2014 fins a la persecució venja-tiva actual de representants escollits, alguns d’ells presos i exiliats. Presos polítics i exiliats que el que han fet –no ho oblidem– ha estat portar a ter-me el seu contracte social o, recargolant la llei per inhabilitar a un president de la Generalitat, penjar una pancarta. Una situació ridícula que, més enllà de com es pensi, humilia a tot un poble i posa de manifest la categoria de la justícia i de la democrà-cia d’aquest estat que ens ve a dir, paradoxalment, que complir compromisos amb els electors va en contra de la llei, no complir aquests compromisos és seguir la llei.

I observem també amb estupe-facció el trencaclosques judicial de Puigdemont, Comín i Junqueras. La justícia española, la casta, també és capaç de saltar-se els seus propis acords internacionals. Ja fa temps que assistim a un màster intensiu sobre assumptes judicials. Segurament hi ha pocs pobles com nosaltres que coneguin tan bé alguns dels aspectes del seu sistema judicial. A vegades es tendeix explicar la situació a partir de tal o qual article, de si té raó aquest o aquell altre jutge. Sem-bla com si disputéssim un partit de màxima riva-litat i oblidem massa sovint que l’arrel del proble-ma no és judicial.

És un altre que no hem d’oblidar en cap moment: que en democràcia el poder ve del poble, de la gent, i els polítics són els seus repre-sentants. Un poder que ens ha estat i està sent usurpat d’una manera continuada al nostre poble. Fins quan?

Agustí Corominas. Cineasta-Pedagog

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: