Queda clar que, en aquest món que ens ha tocat viure, del qual TOTS som co-rresponsables, la vida és més dificil cada dia.
Més dura, més buida, més superficial. Costa trobar sensibilitats, persones que segueixin pensin i actuïn segons els dicti el cor, No, al so assenyalat, que toca.
Il-lusori concepte?
Potser sí però, cada dia que passa, costa més trobar amb qui xerrar, discutir sobre el Bé i el Mal respecte el món que ens evolta. Tothom corre, ningú disposa de temps.
Hem de modificar estructures, buidar-les de tot allò que és superflu, sumar-hi la paraula. Enraonar, Escoltar música, llegir poesia, passejar… Recuperar hàbits senzills i econòmics, aquells que seguíem anys ha.
Els nostres joves no entenen la manera simple de gaudir del nostre temps: conversant, discutint sobre el be i el mal, potser criticant determinats valors que no compartíem. Sempre però, de bon humor, sesnse tenir les maquinetes i ginys d’avui. Jo tornaria enrera sense, sense pensar-m´ho.
Ni gosàvem demanar ni existien tantes coses supèrflues. Sabíem, de vell antuvi, que no ens donarien allò amb què somniavem: jo, amb una bicicleta que mai, ni els Mags d’Orient em van portar. Potser és que no feia prou bondat, com dèien aleshores.
