Tristor…I demà què? ens demanem sovint.

Sentim tristor quan ens falla la salut, sigui la nostra, sigui d’algú proper. Cada dia som més grans, els anys passen i visitar malalts i gent delicada s’amplia a les nostres rutines quotidianes. És aleshores quan ens fem moltes preguntes.

Per què quan érem petits o més joves no vèiem als grans com a persones a cuidar i respectar com veiem ara, que estem en aquest nivell?

Recordo encara el respecte que teníem pels avis i besavis. Així ho havíem vist fer als nostres més grans. Ara, dol aquan veus a una persona gran amb néts o besnéts escridassada perquè no vol fer alguna cosa que li demanen.

Com canta  Lluís Llach   no és aixó companys no és aixó pel que varem lluitar…

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: