Quan repasso les coses què he fet en una setmana, on, amb qui, temes tractats, sovint decideixo frenar però, no se per què, recomenço de nou.
Hi ha molt a fer, a bellugar sense soroll, ni esbotzar-ho al vent.
És difícil sortir del camí traçat, que segueix vigent passats els anys, que no es veu.
Escoltar, donar la ma, ajudar en la mesura possible als que no gosen demanar res. Fer companyia, a qui la necessita sigui un familiar, o acompanyar algú desconegut que està sol.
Trist pensar on arribem amb el pas dels anys: quan falla tot en plena soledat o, et veus afectat per alguna malaltia de la que no albires esperança. La salut mana i decideix.
Aprofitem els petits-grans moments que el dia a dia ens depara, si som capaços de descobrir-los. Correm massa!
Parlar amb aquell amic o parent llunyà que fa temps no has vist. Contemplar el cel, el caminar de les persones, seure a taula amb algú que arriba a temps però, no era previst
Compartir taula és, per a mi, un premi sovintejat no merescut. La paraula, la meva gran aliada es converteix en l’eix central, un parell d’hores.
Gràcies. Tots ens necessitem!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.