La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l’existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era ‘com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major’), afegí una altra cosa, d’una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [ell volia dir ‘els independentistes’] que el cor de la bèstia l’han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat.