Santi Santamaria, guerrer sense antifaç. Avui, a El 9 Nou de Granollers

M’agradaria iniciar aquest article amb el text que vaig escriure 3 anys després de la seva mort el 16 de febrer de 2011.

 

«Em dol l’oblit en el qual s’ha arraconat a aquell català de pagès que va obrir la cuina de Catalunya al món»

Fa tres anys, que el Santi se’n va anar, cel enllà com cantava Raimon, i ens va deixar orfes de tantes coses…. De la seva passió per la cuina que portava a l’enèsima potència. De la companyia, de l’amor que sentíem en ser a prop seu. Per les sàvies paraules emprades, no importa el tema. Pels encertats consells, quan s’esqueien. Portava, a més, Catalunya al cor, des de sempre. No quan alguns ho han acceptat-imposat, perquè ara toca. La defensava, quan parlar la nostra llengua era prohibit, els seus discursos encesos, portaven sempre cua. Recordo la seva amistat amb Xirinacs, les moltes accions fetes amb ell, les tertúlies al voltant de la taula, a Sant Celoni, per decidir, potser un acte, que faria soroll.

Era un home fidel als seus principis, a la seva família, als seus amics entre els quals em compto. No hi ha dia que no recordi activitats compartides, les converses, els neguits. El que més l’amoïnava era no caure en el parany de vendre l’ànima al diable. Com hi ha món que era un guerrer sense antifaç que lluitava des dels fogons, a pit descobert. Vet aquí la causa dels seus mals. Molts, massa, el van deixar plantat amb els seus somnis, les seves il·lusions. Alguns, però, ens vam mantenir fidels a la seva lluita que, com sol passar, altres només se’n van aprofitar.

En Santi era un visionari, veia molt més enllà que la majoria, sotmesa únicament al què diran, què pensaran. Recordo amb orgull aquelles Tertúlies a l’entorn de la Cuina dels bolets a la tardor, a Can Fabes, i els grans saraus que s’hi muntaven. Tothom hi volia ser… Em dol a l’ànima l’oblit en qual s’ha arraconat a Santi Santamaria, aquell català de pagès que va obrir al món la cuina de Catalunya quan, molts, no sabien on situar-la en el globus terraqüi. Però, com que no era del tronc de segons qui, la seva mort va posar fi a un dilema, difícil de resoldre.

És trist reconèixer la veracitat d’aquell refrany dels vells, “morta la cuca morta la ràbia”. No t’oblidis de nosaltres, els teus amics, allà on siguis. Ens retrobarem per a seguir treballant, per tal que, aquest mon que ens ha tocat viure, sigui més respectuós amb la seva gent. No surten gaires Santi Santamaria massa sovint. T’estimem, ens fas molta falta!

Santi sempre present, son molts els temes que m’apropen a tu. No t’oblidem!

La primera referència que vaig tenir del Santi Santamaria va ser a través dels seus escrits patriòtic-polítics molt encesos que publicava algun setmanari dels que s’editaven a la nostra Comarca a inicis dels anys 80. Santi era un jove que advocava per una Catalunya lliure, amb una gran dosi d’anarquisme.

L’any 1981 va decidir muntar un petit menjador en un racó de la casa dels seus pares per oferir uns platillos diferents cada dia segons mercat i època: patés, formatges sempre acompanyats de pa amb tomàquet. Primer obria els matins dels dies de mercat, i els vespres lloc de trobada de gent jove de la Comarca. Poc a poc va anar ampliant els plats acomboiat per l’experiència del pare.

Can Fabes.Per què aquest nom?. Feia referència a les garrotades que, en alguna ocasió, s’havien produït davant de casa seva.

Vam anar a Can Fabes per primera vegada -a instàncies de la Pruden Panadés- a la Primera Mostra de la Cuina dels Bolets, el novembre de 1983.

Aquell va ser l’inici d’una gran amistat que només la mort trencaria.

A partir d’aquell moment, vaig col.laborar en les activitats a redós de la Cuina dels Bolets on procuràvem convidar personalitats del mon cultural-social-polític-artístic, per a compartir Xerrades-Debat pels amants de la bona cuina i pels temes a tractar polític-culturals d’actualitat amb la presència de polítics-artistes-cuiners-.

Va ser l’inici d’una estreta amistat que només la seva mort sobtada va trencar. Per a nosaltres era com un altre fill.

Era un home especial, autodidacta davant dels fogons. No estrenava cap plat que no haguéssim tastat plegats. Compartíem taula també a casa nostra, on venia sovint. Tenia molts per què a esbrinar: polítics-socials-culinaris-vinícoles. Amb el meu espòs Oriol Muntanya intentàvem ajudar-lo a aclarir conceptes. La seva capacitat era òptima, excelsa en tot allò que es proposava.

Teníem clar, com ell, que cuina és cultura, és art, un art efímer però, no menys notori. Defensava la cuina Mediterrània i de manera especial la de la nostra terra, del nostre territori a redós del Montseny. Fugia de nates i grasses, additaments en voga, aquells anys.

L’acompanyava sovint en les seves rutes gastronòmiques. Vaig conèixer de la seva ma els millors cuiners no només d’Espanya sinó a la majoria d’Europa. Els vaig entrevistar pel Diari Avui.

Recordo també, el matí del dia 3 de juny de 2010 passejant per Granollers portant-lo als llocs pels quals jo sentia fervor especial. Era per un programa que feia la TV de Granollers.

Calia escollir un personatge i passejar lo tot un matí pels llocs que jo més estimava. El vaig escollir a ell. Pura meravella que demanaré a la TV si puc reveure aquell Programa. No recordava la data que avui m’ha concretat la Clara.

On el vaig portar?

-A l’Escola Mestres Montaña – nom dels pares del meu espòs-. Mestres i alumnes li van mostrar l’Escola obra dels arquitectes Martorell-Bohigas- Mackey on vam mantenir llargues converses amb tots ells.

-Vam continuar a l’Escola de Música on van xerrar amb els Mestres i alumnes de la ma de Josep Mª Roger que ens va delectar amb el seu piano.

-A la Biblioteca Sala Francesc Tarafa, una de les joies de la nostra ciutat

-A la Gal.leria Botey on vam visitar una gran Exposició del nostre artista Vicenç Viaplana que ens va acompanyar i compartirem xerrada amb els amfitrions Antoni Botey i la seva esposa Rosa.

– Vam acabar a la Fonda Europa amb el Ramon Parellada. A la seva cuina, ens va mostrar els seus fogons i espais de forma distesa. Vam fer tastets.

Santi, l’amic, va estar sempre prop nostre en alegries i dificultats. Quan va morir sobtadament el nostre fill Marc mentre jugava un partit de futbol va aparèixer a l’Hospital per acompanyar-nos També va fer ho quan va morir l’Oriol meu espòs. No entenc com se’n va assabentar.

Era una persona entranyable sempre a l’aguait. La fama, la posta en marxa de molts espais amb el seu nom i seva supervisió penso que el va afectar, pel que fa a la salut.

Mogudes arreu, amics i enemics que l’assetjaven. L’enveja fa molt mal i, Santi estava en el punt de mira de l’enemic ferotge que no acceptava els seus èxits. Em dol que entre ells n’hi havia molts que havien arribat lluny i, eren on eren, gràcies a ell.

Les seves crítiques a alguns productes que alguns utilitzaven i no eren dignes d’alta cuina, va ser motiu de grans especulacions contra seu.

Quan la seva mort tràgica lluny de casa, alguns dels que l’havien menyspreat, no van faltar a l’acte dels seu enterrament. La premsa hi era i, calia fer veure que sentien la seva mort.

Lamento no estar hi d’acord. Sortir a la TV era la seva única pretensió. Pura hipocresia.

Guardo al meu escriptori una nyora del seu taüt. Gràcies, Santi

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: