Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

Amics, amigues  

Quan el cap està espès, quan no ets capaç de crear un relat original, un dels camins per no deixar d’escriure és recórrer a la narració descriptiva. Senzillament, traduir en paraules allò que veus. Tinc també la modesta pretensió que aquesta carta us serveixi, al menys a alguns de vosaltres, per passar uns minuts de confinaments llegint coses molt terrenes i vulgars però que no us hagi de suposar cap esforç, que no hagueu ni de pensar, que prou pensaments ens turmenten aquests dies. Em baso en unes notes que he pres aquest matí tot mirant al meu voltant i que us transcric amb el desig de donar-vos una mica de pau. 

Estic assegut en el meu balancí darrere unes vidrieres que donen a llevant. Contemplo una massa de verdor que componen les copes de d’alzines, roures que ja  verdegen, pins i arbusts autòctons. De les moreres tot just en surten els primers brots. A la meva esquerra una caseta elevada com una cabana de selva que van construir amb fustes elementals el nets, pares i tiets. Dessota, Una llenyera amb troncs serrats dels que enguany se n’han fet servir ben pocs degut a l’hivern escarransit que hem tingut, empès pel canvi climàtic. 

El terra, mig torrat pel sauló, quan gires la mirada cap a la dreta, es va tornant verd tot esquitxat per margarides grogues. Al fons, l’arbre més estimat desperta amb els primers brots i fulles apuntant cap el cel blau. Just darrere la meva vidriera, dues jardineres amb uns “ciclamens” vermells, record d’un hivern suau però anormal. A l’esquerra, entre les copes dels arbres, un cel net. A la dreta, el cel fa de fons a uns núvols blancs poc definits. 

Si em giro cap a migdia, a l’esquerra més arbres i un petit cirerer ben florit de blanc, també amb una avançada anormalitat. Més a prop meu  i dessota uns ametllers, el galliner dels meus fills. Dos nets enjogassats gaudeixen d’una semi llibertat. Les gallines picotegen un terra sucós; una gall petit però presumit s’enfila damunt d’una de les gàbies i canta, canta tothora. 

Davallo la vista a terra i veig que les margarides han donat pas a un encatifat de blanques amb el cor grog, com un ou ferrat. Un petit parterre està farcit de flors blanques, liles i grogues; dels narcisos només en queden les tiges despullades. Davant meu, més jardineres i testos amb els “ciclamens” de l’hivern, ara blancs i vermells. Al fons, la casa dels meus fills. Ens separen una renglera de rosers que ja han brotat ufanosament; fins i tot ja s’hi endevinen algunes poncelles. Enguany tot va avançat; abans de Sant Jordi tindran roses. A la dreta, un hortet ben arreglat, en el que a la tarda hi ha aparegut un planter de cebes i enciams. A l’albercoquer li va caure la flor fa dies, a les puntes de les figueres ja s’hi veuen brots.  

M’encaro a ponent, on hi ha dies que el sol tenyeix el cel entre tons rogencs i rosats i que fa pensar en la posta de sol a un Pla de Llerona que aquests dies de confinament ens està vedada. Les alzines, els pins i una alta i espessa mata de canya americana em tapen la casa de la meva germana. Al fons, a la dreta, unes noves construccions queden dessota uns pins alts i prims, inclinats de tal manera que sembla com si volguessin caure damunt meu. Davant d’aquests pins hi ha un parell d’atzavares madures que despleguen les seves penques com uns vanos en totes direccions. Una es verda del tot; l’altra verda i groga. Totes dues amb unes punxes tan esmolades que quan es dobleguen i assequen les tallem i fem sevir per extraure els cargols de la closca en les cargolades familiars.  A la dreta de les atzavares, l’arbre de l’amor que va plantar el meu pare i que ara brota creant uns botons vermells. 

Als meus peus unes matollades d’herbes aromàtiques: romaní, espígol, sàlvia, curri, farigola. M’hi refrego les mans. Quina simfonia de perfums! Hi ha una mena de menta d’olor molt fort que em destapa el pulmons. Impossible no pensar en el coronavirus. Immediatament al darrere, un tamariu que van plantar el meu pare i la meva dona. 

Acabo donant la volta a la casa. Al fons, al nord: el Tagamanent, el Pla de la Calma, el Sui, el matagalls i el Montseny mig emboirat però que deixa veure les Agudes i el Turó de l’Home. A la falda boscos i més boscos. A la plana camps verds que arriben pràcticament fins on soc jo i limitats  a l’esquerra per alzines arbustives i a la dreta pels pins, roures i alzines que voregen el torrent que ara torno a tenir enfront. La seva fondària impressiona i la gamma de verds recorda la paleta d’un pintor. Amagada darrera el vigorós tronc d’un pi, una mata groga de carolines il·luminada per un sol que treu el nas per darrere els arbres. Al fons, en direcció sud, el meu caminat preferit. 

Tinc arbres i flors que m’envolten, però el que em volta pel cap sou vosaltres, tots; els qui esteu a l’hospital patint com a malalts o com a curadors i amb tots els qui esteu confinats amb canalla, joves o gent gran, i amb tots els qui feu algun servei pels malalts o els qui estem sans, per ara… Avui, que és el Dia Mundial de la Poesia, acabo amb uns versos de Pablo Neruda que ajuden a pensar en el present i en el futur: 

Podran cortar todas las flores, 

però no podran detener la primavera. 

 

Vostre, 

Josep M. Boixareu Vilaplana 

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: