Aïllament contra la Pandèmia. El 9Nou

Des del silenci que suposa l’aïllament a casa, mentre dura la Pandèmia de Coronavirus, queda temps per recordar situacions que, de cop, et venen a la memòria i tenies postergades.  Soc filla de la guerra, vaig néixer el març de 1937 quan les famílies eren molt vulnerables, de manera especial en els pobles petits, on tothom es coneixia.

Recordo la por, la gana i poques possibilitats de tenir menjar. La gent es feia el pa, tenien un petit hort on collien aquelles verdures i patates que els ajudarien a sobreviure. Un galliner amb unes poques gallines i un gall, per poder disposar d’ous.  Un porc per sacrificar, la carn del qual guardarien gelosament en lloc fresc. Gairebé ningú tenia nevera. Existien sí  unes neveres amb gel, on conservar les menges sobrants, i aprofitaven el  foc per a fer-ne per un parell d’àpats.  Els menús diaris consistien amb escudella i carn d’olla que es limitava a: patates, pastanagues, ceba, api  tot productes de l’hort-, una pilota feta amb carn picada, alguns restes de pollastre i un os del garró per a donar-li gust.

Sabeu? Sempre em demanen per què no m’agrada l’escudella i carn d’olla ni per Nadal! Imagino que em suposen records de temps difícils, quan la vida no era fàcil.

Hi havia un riu on anar a pescar peixos que tenien gust de terra : barbs i algunes carpes. Riu Llobregat on les dones anaven a rentar la roba. Si acluco els ulls les veig encara amb una cabàs al cap amb la roba neta però xopa.

Les dones treballaven a la fàbrica, n’hi havia dues: la de dalt i la de baix, mogudes per la força de l’aigua del riu.  Recordo el tocs de Sirena quan era hora d’entrar o sortir. Els homes treballaven al camp per a procurar les menges de la família. Solien passar hi el dia, molts camps eren allunyats. Les dones anaven a portar els hi el dinar.

Encara sento el remor de la trompeta de l’agutzil-sereno, per notificar: que havia arribat peix, a Casa la Mieta la peixatera, que el Sr metge -així el nomenaven- demanava a tothom que s’anés a vacunar o, que  havien arribat comediants, que actuarien el vespre a la Plaça. Tothom hi anava i es portava la cadira.

Eren temps difícils de post guerra, hi havia persones de tots els bàndols però quan calia ajudar, rara vegada no ho feien. Hi havia molta tuberculosi que provocava molts morts. Tothom era solidari quan algú tenia una necessitat. Jo en diria la solidaritat dels pobres.

Nosaltres vivíem a l’Hostal que menaven la meva iaia i ma mare. Era una casa grandiosa moltes habitacions, un celler que em feia por entrar-hi ple de teranyines – i alguna rata-. Gallines i gall que et saltava damunt quan ens feien anar a recollir els ous. Conills i gallines per a ús domèstic. Recordo amb “pavor” veure com la iaia pelava un conill o com matava una gallina. Un dia em va demanar d’aguantar un pollastre mentre li clavava el ganivet. Mai oblidaré l’espeternec que va fer, tant, que el vaig deixar anar i va omplir tot de sang. Mai més vaig dir!

La gent s’ajudava compartia el què tenia amb els que ho necessitaven. Era temps de Silenci, la por de la guàrdia civil que feia  batudes en busca dels maquis, aquells que van perdre la guerra i romanien amagats als boscos i cases abandonades.

Silenci perllongat després amb l’arribada del Dictador que ens feia callar, no podíem pensar d’altra manera que la seva….

Son records de vida que suara em venien al cap pensant amb la situació actual. No ens podem moure, de manera especial els vells… Ja no servim pels interessos de molts com diu Trump a les seves darreres proclames.

Els joves tenen prioritat però, que no oblidin, que han arribat on han arribat gràcies als vells la majoria dels quals No volem, que els nostres fills i nets, passin la nostra tragèdia.  Penso que  hem de compartir l’experiència.

Podem ajudar a altres a no caure mai més a la temptació de fer allò que no deuríem.

Tots tenim com sempre el nostre rol, no perquè ens ho manin sinó perquè és el que ara toca. Romandre a casa sense sortir, únicament per l’imprescindible.

El maleït Virus ha de desaparèixer, gràcies a la bona feina d’uns quants estudiosos, curiosament, catalans. Gràcies!

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: