Correm massa…

Solem córrer massa, tenim poc temps per pensar-recordar coses que hem viscut i ara, aquesta maleïda Pandèmia Coronavirus ho fa possible.

M’ha vingut al cap que, com a totes les noies, em van exigir de fer el Servei Social. Ho manava la Sección Femenina de la FET i de las JONS que a Granollers comandava …  Millor no li poso nom.  Deien que preparaven a les noies per la vida, quan tot era tabú.

Calia anar a un espai, on ara hi ha el Museu. Ens alliçonaven sobre el Espiritu Nacional i, ens feien cosir i, preparar cabassos amb robeta per a nou nats.  La majoria de dones embarassades no tenien com proveir se-n. L’economia era minsa per a tothom. Què fèiem? Jerseis de mitja, camisoles, bolquers amb trossos de roba -els fèiem vores- . Ah! Calia rentar-los cada dia a ma. En aquells temps no teníem màquines de rentar i, a la majoria de cases, ni tant sols tenien safareig. A Granollers n’hi havia un de molt gran i públic,  al carrer del Rec.

La Jefa de la Sección femenina em va cridar un dia per a dir-me que tenia d’anar al Castillo de la Mota, on em prepararien per mando -així s’anomenaven las jefas-. Vaig dir-li que no pensava anar hi, que faria com les altres noies que, com jo, sentíem compromís i ganes d’ajudar a la gent. No de manar.

Seguia anant a fer “canastilles” fins que un dia em va cridar al seu despatx i em va dir: NO CAL QUE TORNIS.  Que Mai tindria Passaport perquè, sense el Servei Social complert, NO me’l farien.

Així va ser. No el necessitava . En aquells moments viatjar era un luxe que No ens ho podíem permetre gairebé ningú.

A Granollers ho passàvem molt be ja que es van crear dos equips de Bàsquet femenins: el del CD Granollers del que jo era capitana, i  El Conserves Puig que patrocinava aquella empresa.

Ben aviat vam començar a competir amb equips de la resta Catalunya. El 13 de març de 1955 anàvem a Lleida a jugar un partit i, a les proximitats de Tàrrega, vam xocar contra un arbre. Tres ferits de relleu un de les quals jo. Commoció cerebral i fissura de vertebres. Tres mesos de repòs i un guix aparatós: una Minerva. 5 Declaracions d’amor i, el meu Sí al que seria al meu amant espòs el dia que em van treure el guix, la revetlla de Sant Joan 1955.

Per què ho explico? Doncs perquè quan em vaig casar ja no em calia el Servei Social per agafar un avió… Sí, necessitava autorització per ser menor d’edat. Tenia 19 anys i no era fins els 21 la majoria.  I si una noia volia emancipar se i viure fora de casa calia en tingués 25.

Vaig burlar aquella jefa… persona molt coneguda que, passats els anys, quan coincidíem, feia veure que res havia passat…

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: