Amics, amigues
Aquests dies, com que fa fred i mal temps, hem encès la llar de foc. Tant pel que escalfa com per l’espectacle que ofereix. És un dels descobriments més importants de la humanitat. Què faríem sense el foc? Sense la roda?
Aquest matí, després d’una estona de badar cara enfora i de veure la primera puput de la temporada, m’he instal·lat amb l’ordinador davant de la llar de foc. M’he acostumat a veure-la a través d’un vidre que m’hi van posar per allò de l’aprofitament d’energia.
Sembla com si mirés la tele, però amb unes imatgesnaturals que assosseguen, que et van enviant missatges de tota mena, però sempre de tranquil·litat.
El millor encanteri l’ofereixen les flames que s’enfilen sempre amunt, mai cap a vall. Passen els minuts i formen triangles tremolosos, únics o múltiples, però sempre diferents. De vegades,la flama es parteix per la base, altres pel vèrtex superior. Sovint surten brots cap un costat i cap a l’altre.
Quan sembla que s’estan encongint, de sobte surt una flamarada pel cantó on menys t’esperaves o apareix una rotllana de flames que et recorden una sardana ardent, amunt i avall, d’un costat a l’altre.
Llavors aixeco la vista i veig les quatre barres que vaig pintar a la campana de la xemeneia. Relaciono, m’emociono.
I, és que en les infinites flames hi ha,el cors d’un català i una catalana amb les mans lligades volen amunt amb llurs desitjos de llibertat. Ara, de l’esquena d’un tronc mig ajagut n’ha brollat un seguit de flames que recorden aquelles falles que en les festes del foc baixen per les faldes de les muntanyes.
M’imagino dessota cada una de elles un muntanyenc o muntanyenca agafant fort aquella gran teia o torxa que guspireja . També del tronc flamant que tinc davant també en surten guspires i, el més emocionant i sublim, en surten flametes que es desenganxen de la mare i volen cap al forat de la xemeneia perdent-seen la foscor de la sutja.
Aquestes flames que volen es el que dona més encant al foc. Semblen aquelles ànimes del purgatori que dibuixava el pintor. No son de l’infern; aquest lloc sinistre no pot emetre tanta bellesa. Més aviat em sembla aquella ànima que l’antropòleg assegura se separa de la ment quan el cos traspassa cap a una altra vida.
Ara se’m apareix una flama ample de base i alta fins el negre de la xemeneia i en surten flametes soltes per totes bandes. Penso en les ànimes dels éssers que aquests dies, en aquests moments, estan traspassant per culpa de la aterradora pandèmia. Tant de bo volin cap a un món de pau i justícia on les guerres no existeixen i els justos descansen envoltats dels llorers,premisperla seva bondat.
Ara, però, les flames s’han apagat; només en el forat d’alguna resta de tronc una flameta s’esforça en sobreviure; s’apaga i torna a flamejar. D’ella ja no en surten aquelles flames animades sinó tan sols una mena d’esperits que ràpidament s’esvaeixen. Què deuen ser?
No ho podem saber tot. El darrer esperit queda engolit per una massa rogent de brases que no flamegen però si que escalfen. Sonla llum i la calor que resten després d’una gran flamejada. Son les brases d’una catàstrofe però que serviran per tornar encendre els troncs de vida.
Només caldrà remenar-los una mica, donar-los hi aire. Les persones, després de la catàstrofe, tant sols necessitem que ens sacsegin una mica i ens donin aire;nosaltres reconstruirem aquest món malmès per la pandèmia.
El foc de la vida es tornarà a encendre. Sempre hi haurà flametes que s’esvairan cap al cel, però sempre hi haurà arbres nous que creixeran i viuran per donar-nos aire i escalfor.
Tant de bo cada vegada sigui un aire més puri una escalfor suau que en dugui cap a un món millor.
Vostre,
Josep M. Boixareu
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.