Per qui dringuen les campanes?

Anys ha, en els pobles, les campanes, eren una de les poques eines de comunicació que existien, juntament amb el sereno de nit, l’agutzil, de dia. Segons el repic eren d’un mort, d’un malalt greu, d’un ofegat, d’un xerraire que seria el vespre a la plaça, de foc, d’una riuada que s’apropava o potser d’algú que es casava en segones núpcies i reclamaven esquellots. Ara, les campanes, haurien d’estar tocant sense parar… La malastruga i la inconsciència d’alguns fan que la Covid-19 no acabi el seu domini sobre nosaltres, les persones de be, amb predilecció pels tenim més anys. Espanya està entre els països d’Europa amb més nombre d’infectats. Si haguéssim tancat fronteres: Estat Español- Catalunya, molts pobles se n’haurien lliurat però Madrid, no ho va permetre.

Hi ha però alguns forassenyats -em refereixo a molts joves- que s’ho prenen a la lleugera, juguen amb la pandèmia i no deixen de fer allò que els surt dels… nassos, per no dir ho de forma barroera. També alguns bars que no compleixen amb les distàncies obligades. O aquells que burlen la seva sort i la d’altri, movent se arreu, sense mascareta o cap a segones residències.

Tots hem de jugar el nostre rol, procurar encomanar el nostre exemple de bon fer, que insti a prevenir un caos anunciat si decidim oblidar-nos de la maleïda pandèmia i actuem com si no passés res. Els que vivim en pobles i hem d’anar a Barcelona a veure algun familiar, ho passem malament. Viatjo amb tren. Mai hauria imaginat com trastorna la falta de mobilitat. Tenir algú delicat i no poder hi estar tot el temps desitjat trenca el cor.

Sabeu? Soc creient, em barallo amb el Ser Suprem, a diari. Enraono sola, sovint. Quan em sent algú de casa i pel to emprat em demana : “Amb qui parlaves?”, ” Clamava a Deu”, és la meva resposta. Serà que embogim?

Siguem prudents, procurem el bé dels altres. Agraïm l’entrega i bon fer d’aquells que segueixen treballant: metges i infermers, cuidadors de gent gran a les residències. Des d’aquí: Gràcies a tots, bona Feina la vostra.

Avui, a la cuina de resistència coliflor coberta d’espinacs amb beixamel. I, costella de porc confitada.

INGREDIENTS. Una coliflor, un bon grapat d’espinacs, ceba, mantega, farina, llet, sal, pebre, julivert, canyella en pols. Costella de porc, oli d’oliva. mostassa, sal, sucre, una fulla llorer, pebre, vermout

Bullir amb aigua i sal la coliflor. També els espinacs. Escórrer i reservar. Fer una beixamel: sofregir la ceba amb la mantega a foc suau. Afegir una cullerada de farina, llet, sal, pebre, julivert, canyella en pols. Quan està al punt, afegir hi els espinacs sense deixar de remenar. Escórrer la coliflor, posar-la en una safata. Cobrir-la amb la beixamel d’espinacs. Ho he acompanyat amb costella de porc confitada. Amanir la costella amb sal, pebre, mostassa i col-locar-la en un atuell coberta d’oli d’oliva. Afegir-hi sal, sucre, llorer, un cap d’alls i un gotet de vermout . A foc suau i durant 90 minuts.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: