No perdem l’esperança

Costa  poc fer aquesta frase quan tantes penúries ens colpeixen. Conflictes de tota mena, existencials d’un viure que no és viure perquè els que maneflegen l’ han transformat en pors/temors, mort, desesperança…  Qui ho mou? Tots tenim els nostres pensaments, som intuïtius i no solem errar: aquells que s’han erigit en amos i senyors i han decidit que el món i tot el què s’hi troba és seu. També vides i béns. Que potser tornem al feudalisme? L’esperança i el bon fer han de ser el nostre nord, ens necessitem. Plegats guanyarem aquesta batalla, ens hi va la vida i la dels nostres descendents fills, néts, besnéts…

   Els que tenim certa edat ens fa recordar anys passats, els de la nostra infantesa, feliç sense tantes necessitats avui creades/imposades i a les quals molt pocs no hem acatat: compra, viatja, no et quedis enrere, has de ser el més notori no importa el com ni el per què… Sempre el número ú... Mai n’he fet cas, ni m’ha fet pessigolles. Criteris vans. Hem de descobrir, trobar allò que ens interessa, no importa la lluita. Hem d’aprofundir en el saber ser i estar -en tot moment-  prop dels que estimem, ajudant  tots els que ens necessiten, més encara avui, setembre de 2020. 

   Son dates que des de febrer a setembre 2020 formen ja part de la història de la humanitat, tan despullada, nua de bon fer. La por d’uns i l’afany de poder d’altres han esdevingut una crua realitat, ara agreujada per la pandèmia de la Covid-19 que alguna ment nefasta ha programat i ha convertit en mort i dolor per aquesta humanitat desvalguda, que ha anat pel camí inadequat.  

   No perdem l’esperança. Aquest propòsit de fe que els senyors del mal ens volen robar. No amaguem el cap sota l’ala com diu el refrany, alcem-lo i proclamem la joia de viure i de continuar caminant, construint aquest futur postpandèmia que ens necessitarà a tots.  

   Deixem enrere les pors i les temences, les mentides, la mandra -vici sovintejat-, i dibuixem i construïm el futur d’homes i dones lliures que volem treballar i viure amb pau i dignitat,  cadascú en el lloc on es trobi prop dels que estimem, ajudant als que necessiten suport. 

   I avui a la Cuina de resistència, peus de porc estofats de la iaia. Que consti que és un plat molt típic de casa nostra, econòmic i que val a dir que no agrada a tothom. Imagino que molts li posen resistència pensant en l’animaló, la seva procedència: la cor dels porcs…Abans tufejaven, avui són netes.

INGREDIENTS I PREPARACIÓ. Quatre peus de porc partits per la meitat. Cal bullir-los amb  aigua sal, una fulla de llorer i un raig d’oli. També es poden trobar ja bullits. Per al sofregit, quatre alls, una ceba i un tomàquet tallats petits. Hem de sofregir-los en l’ordre citat a foc suau. Afegirem una picada de safrà, un all,  un ram de julivert, un grapat d’ametlles torrades, una galeta, una tassa d’aigua o brou de bullir els peus, un got de vi ranci o vermut i una cullerada d’aigua ardent.  Servirem els peus escorreguts en una plata per enfornar. Hi abocarem al damunt el sofregit i l’entrarem al forn suau uns 30-40 minuts amb la cassola tapada. Que vagi de gust. Un bon vi negre anirà be per acompanyar-los.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: