Aquest era altre dels poemes que vaig llegir a la Porxada a la commemoració de l’11 de setembre 2020
Deixau-me ben a racó,
ben a racó i a mà esquerra
com un moble ja romput,
com un vell que palanqueja;
deixau-me al fons de la vall
on no taque vostra altesa.
Algun dia m’alçaré
des de la vall a la serra,
de la serra al núvol blanc,
del núvol blanc a l’estrella,
de l’estrella a l’infinit
que mon esperit sedeja.
Oh blanques cimes del món,
jo petjaré vostra testa,
oh boires que us enfilau,
jo us tinc de deixar enrere,
tot volant amunt, amunt,
crisàlide que s’encela,
oblidada de que ahir
era un cuc sobre la terra.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.