Els que manen…

Volen servilisme, no persones que pensin i tinguin idees clares per a servir i ajudar a la gent que necessita suport. Aquells que, dia rera dia, som més. La població envelleix, la natalitat ha minvat. Sovint em pregunto: com s’ho manegaran els nostres nets quan siguin vells? Qui els acompanyarà?

Massa afany de notorietat, servilisme als de dalt, desconfiança amb els que no pensen com ells però tenen a prop seu. Quina mena de societat hem creat? Fa feredat. Tothom vol ser el numero 1 de no importa què, el primer per poder tenir al seu entorn aduladors de tota mena sense escrúpols, mer servilisme que te preu, un elevat cost humà. Les coses són com són, no com ens agradaria que fossin: clares, les adients en tot moment, pensant sempre amb els altres, els que necessiten potser una mà i no tenen, molt més en aquests moments delicats quan la pandèmia, no afluixa i manté controlat tothom.

Sense feina no hi ha sous, moltes famílies viuen amb migradesa. Res és com abans, quan tothom podia sortir a treballar sense la por actual. La por mata cos i ànima; produeix tristesa, és una mena de dol constant. Com donar l’imprescindible als que tens a prop teu i n’ets responsable? Soc de les que necessito sortir al carrer, trobar i xerrar amb la gent, compartir idees, esperances i també les pors que ens abasseguen per intentar allunyar-les. Romandre aïllat ens trastorna. Als més grans ens recorda temps passats, revius els bons i no tant bons, de quan no podíem imaginar que ens arribaria aquest malson i les conseqüències que se’n derivarien.

He començat parlant de servilisme i acabo fent ho palès. Diu el diccionari: “Qualitat de servil. Actitud de seguir, d’obeir etc., sense cap mena d’iniciativa,  de responsabilitat ni, sovint, d’autèntica convicció.” Potser per temor al què diran o pensaran de tu . Alguns no volem ser ramat al servei del que pastura. Massa polítics enganxats a per vida, únic ofici al qual estan lligats de mans i peus, al servei dels que manen més amunt i els mantenen i dirigeixen. Quin fàstic!

Hi ha una paraula que desconeixen i és prou. Tots som ciutadans d’un mateix món, mateixos drets-obligacions i, tothom al costat i al servei de tothom. Fer política és, doncs, un servei temporal, te caducitat. No és un ofici a perpetuïtat. Ho saben però ho obvien.

Associacions de veïns i de barris haurien de responsabilitzar-se del benestar de tothom. Evitar conxorxes, tots ens necessitem. Fer allò que deien els Mosqueters de la Guàrdia “Tots per a un i un per a tots”, que hauria de ser vàlid-obligatori a la nostra societat. Malauradament no és nostra, se l’han feta seva uns poquets i una gran majoria no hi estem d’acord.

Parlem-ne? Urgeix!

 

I avui a la Cuina de Resistència un fons de cuina imprescindible: ceba confitada. Servirà per no importa què, un rostit, un arrós bullit, una truita amb patates…

INGREDIENTS: tres cebes laminades, oli d’oliva, sal, sucre, pebre, dos grans d’all, una mica de mostassa, un polsim de cumi i altre d’orenga en pols.

Cal posar les cebes laminades en una cassola i cobrir-les amb oli d’oliva. Afegirem la sal, el sucre, el pebre i la resta d’espècies. Quan arrenqui el bull, abaixarem el foc a nivell suau, taparem la cassola i deixarem en cocció uns 60 minuts.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: