Equilibri i anar fent

Les nenes maques el dematí,

s’alcen i reguen, s’alcen i reguen.

Les nenes maques el dematí,

S’alcen i reguen el seu jardí…             

   Com han canviat el temps, les possibilitats, el pensament. Costa d’imaginar un món senzill per a tothom, on et puguis llevar sense pensar que no donaràs l’abast al què tens de fer i que, si no ho fas, potser et costarà posar plat a taula. És un malviure. Tots ens ho hem buscat, ens ho hem trobat i com sempre:  alguns sense escrúpols se n’han aprofitat. Ningú no canta, la majoria no pensa, les rutines maten idees.  Avui l’únic anhel és sobreviure esperant que arribin temps millors. A casa meva, quan passa alguna cosa especial, hi ha una frase que es repeteix: “Tu t’ho has buscat…” Quanta veritat en aquestes paraules.

   Ara, la pandèmia ho agreuja tot. No és normal que gent preparada hagi de pensar a emigrar per sobreviure i mantenir la família  si no es disposa de patrimoni -així ho som la majoria- Malauradament no es veu cap llum que faci preveure la recuperació amb celeritat de la vida, la feina, la família, l’amor, suara desaparegut ofegat per altres afanys. Costa trobar l’equilibri per ser feliç en aquest nou estil de vida, on ningú coneix ningú si no és per negociar i treure’n profit.

   Personalment em recorda a la forma de vida que portàvem quan jo era petita, quan vaig anar creixent i tenia amics/amigues amb els que ho passàvem be simplement passejant o seient a un banc, o -de forma extraordinària- a la Granja Marineta de la dita Carretera (el carrer Alfons Clavé de Granollers) on tres germans ens preparaven xocolata amb nata, el sabor de la qual encara paladejo i em fa delir.

   I em demano: per què ens hem complicat tant la vida amb inutilitats i coses prescindibles, i obviem el millor que la vida ens ofereix: l’amistat, els amics, aquella abraçada o aquell petó que encara recordem, aquella llarga discussió per qualsevol bestiesa que ara faria riure…Tots érem senzills i estimàvem la companyia de petits i grans, aquests ara arraconats a residències per als que tenen capacitat de a pagar-les, lluny de casa i de la família.

   Món de bojos el que vivim, el que entre tots hem dibuixat i que no és el dels sers humans tots pel qual pugnàvem, no importa procedència ni capacitats. No ens agrada el que tenim, el món dels que maneflegen, pul-lulen i dicten lleis al seu favor; els que decideixen quins son els bons i a quins s’ha de discriminar, sigui per les idees, sigui per la seva situació a la dita societat. Tinc clar que el més important de la creació son les persones, els sers humans, als que s’ha capacitat per tal sàpiguen distingir entre el be i el mal. Ningú no obliga ningú. Ets bona persona o ets un dimoni amb careta. Caldria fer un test per aclarir quins son els que predominen. Jo ho tinc clar!

   I avui a la Cuina de resistència: crema de moniatos.

INGREDIENTS Tres moniatos, una ceba, suc de rostit, sal, pebre i curri.

   Cal embolicar amb paper de plata els moniatos i coure’ls al forn uns 45 minuts. Aprofitarem les restes i suc d’un fricandó (que explicaré la propera setmana) o qualsevol altra resta de rostit sobrant i hi  posarem els moniatos pelats i trossejats i una ceba. Ho cobrirem amb aigua, sal, pebre i una cullerada de curri. Ho deixarem coure uns 30 minuts. Finalment, ho xafarem amb la batedora i servir…NYAM!

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: