La cobdícia fa estralls, tants com la por, la incertesa del demà. Tindrem demà em pregunto sovint i no ho dic pensant amb mi sinó amb tots els que amb menys edat, sobreviuran a unes situacions que fan feredat.
La Naturalesa fa anys que pateix, no hem sabut acomboiar-la. Roman sotmesa a un abisme inexorable. Contaminem més del què és possible.
Solo caminar cada dia ran del bosc, espai que, anys enrere quan vam arribar al poble final anys 60, era un plaer passejar, no hi havia la brutícia ni la contaminació actual.
Cal evitar d’entrebancar te, corres el risc d’arreplegar qualsevol microbi present. És obligat rentar-se mans, nas i boca quan arribes a casa. Bellesa dels arbres malgrat tot.
Malbaratem l’aigua. Empobrim i embrutem mars i oceans i, a no tardar, serà la vida sobre la terra la que tocarà la Simfonía final, la d’un èxode sense retorn.
