Festival Internacional de Música de Granollers

Endreçant papers he trobat aquesta foto que m’ha fet il·lusió i vull compartir. Som els membres del Festival Internacional de Música de Granollers que es duia a terme a la tardor. Començant per l’esquerra, Agustí Vidal, Montserrat Ponsa, Carles Riera, Antoni Porta i Toni Boix. També n’eren membres Josep Henríquez i Josep Sampera.

A instàncies del Carles Riera, personatge inigualable, i de Toni Boix, que presidia Joventuts Musicals, persones extraor-dinàries amb tot el què abasta la paraula, l’any 1976 vam iniciar el Festival Internacional de Música de Granollers. Programàvem cinc o sis concerts que, d’entrada, mai no sabíem on es farien, potser a la sala Sant Francesc, o al Museu o a l’església de Sant Esteve o a l’Hotel Ciutat de Granollers, potser…

Cada any ens havíem d’enginyar com i on fer-los, trobar patrocinadors, que mai no ens van fallar. No els anomeno, però els dic gràcies de nou, us porto al cor. Mai no vàrem tenir dèficit. Iniciàvem la progra-mació a partir del que ens oferien les empreses i particulars, que sempre ens van fer costat. Ningú de nosaltres no cobrava. Si anàvem a sopar –ho fèiem sovint–, cadascú es feia càrrec del què menjava i bevia.

Sospiràvem per tenir un teatre on dur el nostre festival. Tot era pura germanor, amb res-ponsabilitats compartides. Jo cercava diners entre els coneguts i aquells que podien ser addictes a la música. Mai no van fallar. Alguns anys àdhuc vam tenir superàvit per a l’any següent. Recordo que un dia que va acompanyar-nos el conseller de Cultura, Joan Guitart, va dir que no havia vist mai cap agrupació que tingués superàvit.

Qui era l’ànima que el dibuixava? Carles Riera, reconegut clarinetista que va passejar la seva música arreu del planeta. Ell va decidir que a Granollers, terra de músics, li calia un festival. Va néixer, doncs, amb una marcada voluntat divulgadora i la pretensió que tingués personalitat pròpia. Orga-nitzàvem conferències, exposicions o projeccions cinematogràfiques a l’entorn de la programació. Els assistents eren fidels a la nostra proposta engrescadora quan res era fàcil. Vam tenir un lapsus de cinc anys sense programació que vam recuperar el 1987.

Era un festival que arribava a la tardor amb intèrprets i formacions de prestigi universal, que Carles Riera proposava. En un principi eren monogràfics però a poc a poc van ser universals. Dedicàvem també temps per als nens. Festival que va fer les deliciós de Granollers i comarca fins la inauguració del Teatre Auditori. Va ser una llarga espera, la del teatre, com el part de la burra. Construït sobre els antics terrenys on hi havia hagut l’escorxador, va costar el que no valia i va suposar la fi del festival.

El nostre desig de tenir teatre va veure’s malmès quan ens van dir que ja no ens necessitaven. No hi cabíem… Així ho havien previst des de Cultura de l’Ajuntament socialista. Així ens ho van comunicar. Personalment em va doldre molt! Mai cap explica-ció… Els records compartits amb el grup organitza-dor superen la nostàlgia i l’enuig,. Mai soc on no em volen. I voldria que el Teatre Auditori de Granollers portés el seu nom: Teatre Carles Riera i Pujal.

I avui a la Cuina de resistència: albergínies farcides. INGREDIENTS: Albergínies, carn picada de porc, salsa de tomàquet i beixamel (mantega, farina, llet, sal, pebre i nou moscada). Escollirem albergínies de mida similar. Les tallarem per la meitat i les deixarem amb aigua i un grapat de sal un parell d’hores. Les escorrem i, amb un ganivet, fem unes incisions per tal es fregeixin de forma equilibrada amb oli d’oliva pels dos cantons. Les deixarem refredar. Un cop fredes, traurem la polpa i la reservarem. Amb el mateix oli fregirem la carn picada de porc i, un cop a punt, barrejarem amb la polpa de les albergínies, i una mica de salsa de tomàquet. Tot barrejat, les farcirem. Prepararem una beixamel: posem un tros de mantega a foc suau i dues cullerades de farina que deixarem enrossir i mig litre de llet. Salpebrem i deixem a foc suau. Hi afegim nou moscada. M’agrada afegir-hi un tros de mantega quan la beixamel ja està feta. L’aboquem damunt les albergínies, les empolsinem amb formatge ratllat i les gratinem a forn calent.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: