De manera especial ens costa a la majoria dels que hi vivim i som grans. Massa persones tenen unes prioritats que no són pertinents. Quan l’economia no és l’esperada hem d’intentar compartir el que hi ha, que segur podria abastar a tothom si alguns -intermediaris- no ho acaparessin tot. Afanys de riquesa i també de notorietat, de ser més que l’altre…
Mai ho he entès. Serà que no soc d’aquest món? Si tinc l’imprescindible, per què no he de permetre que els que no ho tenen ho aprofitin? Fa feredat la misèria que pateixen en alguns països, apart dels dits del tercer món. També prop nostre, no tothom te l’imprescindible per a viure amb dignitat i, molts dels que ho tenen, son víctimes d’ ànsies de més…
Amb la pandèmia tot s’ha complicat. Molta gent gran que viu sola no te com espavilar-se si no li porten. Caldria, com fan a molts Municipis, organitzar equips de control d’aquestes persones que, potser soles, ni tan sols poden sortir de casa i, si els veïns no l’ajuden, corren el risc d’emmalaltir per no poder fer els pertinents àpats cada dia. Siguem solidaris. Avui per a tu, demà per a mi…Qui sap què ens espera.
