Nadal temps d’esperança

“Ara ve Nadal, materem el gall/ i a la tia Pepa l’in darem un tall…”Qui no recorda aquesta cançoneta que ens omplia de joia el cor: Nadal, fer cagar el tió , la família a taula, l’escudella, la carn d’olla, el paó o el pollastre, les neules, els torrons, els anissos. El vers que recitàvem enfilats a una cadira, primer nosaltres, després nostres fills i ara ho fan els nets, sempre esperant una propina.

És hora de preparar el pessebre, anar a buscar molsa i herbes boscanes, dèien mares i iaies. Recuperem -alguns seguim fent-ho-les figuretes que any rera any ens apropen a Betlem i recordem els pastors, amb la migradesa en què vivien, els reis mags d’Orient que, amb els seus camells, també van seguir l’estrella que els duia a Betlem. Ah! I el dimoni que els seguia i els incitava al mal. Sort de l’àngel que els protegia i mostrava el camí a aquells benaventurats que van sentir el clam que, a Betlem, havia nascut un nen especial que salvaria el món. Història entendridora d’infància que passava d’avis-pares a fills. Recordo aquella moguda amb els fills petits, les cançonetes que hi cantaven abans d’anar a dormir, les mogudes que feien amb els personatges que, a vegades costava que recuperessin el lloc inicial.

I ara, on som? El món ha perdut la fe i l’esperança. La caritat, una gran majoria no sap de què va. Donar a l’altre que ho necessita? “Que treballi”, diuen… I jo els demano on? Massa no han tingut oportunitats per preparar-se i han de fer peonades on i del què sigui. Ara escasseja, però han de seguir mantenint les seves famílies. Com?

Deu, el cel, l’infern, el be, el mal? Pocs saben de què parles i no volen entendre que podrien fer molt, no ara que ve Nadal sino sempre, no importa época de l’any. Em dol l’ànima! És més dur quan arriba el fred, quan el dia s’escurça i, potser no tenen on-com aixoplugar-se.

Confiem que aquest malson que vivim, la Covid-19, ajudi a humanitzar-nos, a compartir el què sigui possible perquè a ningú no li falti l’imprescindible per compartir la vida prop dels que estima. No calen disbauxes en el menjar i beure com fa una gran majoria. Ens movem poc, per tant urgeix trobar l’equilibri en tots sentits si volem sortir-ne sans i estalvis -com deien les iaies- mantenir-se actius, deixar de banda els exces-sos no importa de què…

I avui a la Cuina de resistència, un plat de festa. les gambes a l’ajillo.

POCS INGREDIENTS. Gambes extres (crues i pelades), alls, sal, pebre una mica (un pessic) de bitxo i oli d’oliva. Acompanyem d’n bon vi, blanc o negre. Jo prefereixo el negre.

Cal laminar els alls a raó de un per comensal. Els fregirem a foc suau sense que agafin color, amb un pessic de bitxo. Ja al punt, cal afegir-hi les gambes, la sal i el pebre. Pocs minuts, volta i volta, i servirem tot seguit ben escorregudes. Jo les acompanyo de pebrot vermell escalivat al forn, untat d’oli, pelat i net de llavors. Nyam!

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: