Luciana Lol-la. No t’oblidem.

Avui 12 de desembre fa disset anys que Lucciana, amiga de vida ens va deixar, rera llarga malaltia. Poc abans de morir vam mantenir una entranyable conversa que no vam poder concluir.

Vull que quedi clar, d’entrada, que Luciana era una de les meves millors amigues, una dona d’empenta, amiga de tothom. Era admirable la seva sinceritat , la seva devoció pels altres.

Extrovertida, necessitava el contacte amb la gent. Li agradava enraonar, discutir. Estava al corrent del que passava arreu del món. Era molt crítica, virtud que començava amb ella mateixa.

No tolerava la injustícia, no entenia la deslleialtat. Mare, esposa, germana, àvia, amiga sempre amb desmesura, d’aquelles que fan enveja i a qui ens voldríem assemblar. Amatent, en tot moment a qualsevol dificultat o necessitat que puguessis tenir.

Sempre aprop dels que la necessitaven, familiars, amics, amb la paraula justa. Una mica cridanera- com a bona italiana-, disfrutava polemitzant no importa per què ni, amb qui. Sempre va saber treure’s, del damunt feina i ensurts.

Malgrat no haver nascut aquí, es sentia catalana, ciutadana del món. 

Va néixer a Milà el 10 de juny de 1933. Sa mare, la Inés, era milanesa, tenia tres germanes. El pare, Mario, era el petit de nou germans.  Un i altre provenien de bones famílies. Es van casar l’any 1922. L’any 23 van tenir  un fill que va morir de gastroenteritis abans de complir un any. Nou anys desprès -sa mare havia estat molt delicada de salut- van néixer: ella, la Mª Luisa i l’Erina amb un interval de cinc anys.

Recordava a sa mare com una persona molt curiosa, li interessava tot. Igual discutia sobre política que sobre futbol. Era, així mateix, una gran lectora, estava al corrent de tot el que succeïa en el món. Possiblement d’ella va heretar Lucciana el seu interès per les coses.

Del pare recordava el seu caràcter dominant, un xic dèspota.

La primera relació amb Barcelona va ser a travès de la germana petita de la seva mare, que es va casar amb el net de Duran i Bas, per poders. Estem parlant de quan res era fàcil. Es van conèixer mentre ell estava refugiat a Split

El seu pare –amb un altre soci-, tenien una fàbrica d’articles publicitaris ILAR. Quan l’ocupació alemana els hi van demanar de fer envoltoris per les municions. Malgrat la seva oposició, el seu soci va acceptar.

Aleshores va decidir vendre-li la seva part, no estava d’acord amb aquella eventualitat. Son pare se n’anà a treballar a la fàbrica on ja havia treballat amb anterioritat. Li encomanaren de dirigir la secció de vendes. Segons Luciana, era un home realista que tocava de peus a terra i gaudi d’una gran dosi d’optimisme. Recordo que deia: està tot tant malament, que per força  hem d’haver tocat sostre… Fixa’t peró les coses que hauríem de viure encara, comentava Lucciana.

Com que era la més gran de les germanes, sempre va tenir molta responsabilitat. No podia fer res que posès en perill la seva integritat, ni anar a esquiar, ni sortir sola, cosa que era permés a les més petites. En canvi, era bona per a cuidar de tothom, per a preparar berenars quan els pares rebien amics a prendre el te, o a jugar al bridge. Deien que jo preparava els scones millor que ningú. Malgrat ho diu sense rancúnia, sap que, en tot moment, va servir de comodí de moltes situacions familiars.

Els amics tenim la certesa que, ja de petita, Lucciana va carregar amb una responsabilitat que no li pertocava, la dels pares, que posteriorment s’estendria a ses germanes, fills, parents, i amics…

Jo diria que tothom s’hi veia amb cor, tant gran era el seu cor, valgui la redundància..

Ja a Milà, quan ella tenia dotze anys, -tot i disposar de persones de servei-, era ella qui cuidava del seu pare, mentre la família romania al camp. Era jo qui li feia el menjar.

Val a dir que era una gran cuinera

Recorda l’època que van passar a Tremezzo, quan la guerra, com els millors anys de la seva vida. Luciana tenía nou anys, Mª Luisa set, Erina quatre.

Quan el primer bombardeig de Milà el pares van decidir d’anar-se’n a Tremezzo on tenien una casa. Amb la declaració de guerra, es van requisar tots els cotxes, el pare ens va enviar amb un taxi fins a Como, i d’allà amb un batello fins a Tremezzo, on ens vam quedar fins el final de la guerra. Anàvem a escola, allà vam rebre part de la nostra educació.

Des que tenia ús de raó Lucciana estava sempre prop dels grans. Vet aquí que les seves amigues han sigut sempre majors que ella i que sovint alguna tia o amiga la convidés per anar de viatge. Ella acceptava entusiasmada.

Lucciana parla de la gent interessant que va conèixer, de les facècies que va viure. De joveneta, era una noia molt fantasiosa. Creava al seu entorn un mon ideal, el que li agradaria que existís. Passats els anys, adonant-se de la utopia, es desfoga discutint, intentant, a través de la paraula, allò que és inabastable en aquesta societat que ens ha tocat viure.

Gaudeix polemitzant, sobre tot en els cercles masculins. Encara avui, troba banals les converses que mantenen la majoria de dones.

Sempre li ha agradat el contacte amb les persones, esbrinar què pensen, endevinar com deuen ser. També, trepitjar els carrers, conèixer com viu i pensa la gent.

De petita, tenia  facilitat amb l’escriptura. Els seus mestres,  celebraven les seves redaccions i històries, fruit de la seva ubèrrima imaginació , fora del comú.

Records de guerra

En aquells temps  totes les cases a Itàlia, tenien el què ells anomenen el solayo, una mena d’altell sota el sostre. En el soterrani, com a la majoria de cases d’aquí, hi havia una cantina, espai reservat per a guardar andròmines. No cal dir que aquella cantina fou lloc de refugi on protegir-se, mentre duraven els bombardeigs.

Un cop passat el perill, les tres germanes se n’anaven a recórrer les muntanyes. Coneixent el seu caràcter, és obvi que coneixien tothom i, tothom les estimava.

Sovint  feien campana a l’escola, en favor de vagar per aquelles formoses contrades. Llavors, per tal que el pare no s’enfadés, li explicaven que havien anat a les cases de pagès a buscar queviures, i portaven el que bonament els havien donat, per a calmar les ires paternes. Sovint era una ampolla d’oli, o un farcell de menta que deixaven assecar per a preparar cigarretes pel seu progenitor que, davant aquelles picardies, no es veia amb cor de renyar-les.

Guarda també records d’un oncle avi, que va protagonitzar un crim passional, i va tenir d’exiliar-se. També parla del seu avi,  un dels fundadors de la Banca di Novara. I amb la ironia que la caracteritza afegeix, Va ser la única que, al fer fallida l’entitat, va retornar tots els diners als impositors.

Luciana està convençuda de que avui, les persones, no es formen amb una visió global del món. Son partidistes, no volen entendre que, apart d’ells, hi ha molta gent que viu i treballa en altres condicions, sovint molt pitjors.

PRIMER CONTACTE AMB EL CÀNCER, ALS 48 ANYS.

El gen -si és que existeix- del càncer els arriba per part de pare i de mare. Una germana de sa mare va morir d’ un càncer de recte, el seu pare de càncer de vesícula, la seva germana Erina de càncer de mama. L’altra germana, la Mª Luisa, està operada igual que una de les seves filles. Quan Luciana tenia 38 anys (l’any 78), li van detectar uns quistes a l’ovari. Li van donar poca importància. L’any 1988 la van operar però no li van fer res. Poc desprès, afectada de forts dolors,  li descobriren una metàstasi al maluc. Novament l’any 91 van tornar-la a operar sense fer-li res. Passa una època tranquil.la i novament l’any 93 recorre metges per a descobrir què li passa. Li troben els marcadors alts i una metàstasi en  un bronqui. Li fan quimioteràpia, té els problemes propis de la medicació, vòmits i caiguda de cabell que li costa superar. L’animen per anar de viatge per acompanyar un dels seus fills,  en la seva graduació a EEUU.

La malaltia d’Erina

La seva germana Erina mai va voler saber què tenia, era Lucciana la que cuidava d’ella i de tots els protocols. La paraula càncer mai va ser pronunciada ni per Erina ni per la seva família. Els amics ho sabíem però mai ens vàrem donar per entesos. Va passar  un parell d’anys be fins l’any 1996 que novament li van pujar els marcadors.  Els tràmits a seguir  van ser els habituals: TAC, gammagrafies, proves vàries. Diagnòstic: li detecten metàstasis arreu. Està molt malalta, i molt desanimada. No hi ha res a fer manifestava ella mateixa.

Saben de l’existència a Milan, d’ un metge, el Dr. Di Bella que, segons la veu del poble, fa curacions extraordinàries. No cal dir que intenten anar-lo a consultar. L’estat d’Erina és però molt desesperat, té dèficits respiratoris, necessita respiració assistida, va amb oxigen de forma permanent. Luciana però s’arrisca i l’acompanya a Milà.

Ens vam quedar aquí en el relat. Era una manera de fer pensar a Luciana quan ja delicada, era important deixar el tema salut i parlar de vida… Llàstima… no vam acabar la seva historia.

Jo la definiria com una amiga excepcional, sempre prop dels que la necessiten. De conversa profonda, de coneixements fora de límits. Estima i es fa estimar. Ens va deixar molt orfes a familiars i amics. La seva manera de veure el món era crítica, consti que havia viatjat arreu ja des de petita. Ens parlavem sovint, ens veiem i compartíem taula i tertúlia cada setmana. A l’estiu i per vacances dels fills, érem sempre a punt de preparar dinars i sopars seguits de llargues discusions. Amb qui? Els amics de vida que sempre ens vam acompanyar en alegries i dificultats la majoria ja no hi son. Començaré pels que seguim dempeus: Mercé Rubió, Josefina Tarragona, i jo Montserrat Ponsa. La resta? Enric Roselló, Oriol Muntanya, Josep Laporte i Mª Jesús Roselló, Josep Mª Valls i Luciana Lo-la, han marxat…

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: