Quan era petita m’esparverava la idea de trobar-lo, quina esgarrifança. Als més petits ens tenia atordits mentre que el grans, gaudien de la nostra por… Com deuen ser tants nassos en una cara ens preguntàvem? Era una petita venjança de pares avis i tiets que teníem prop nostre al meu poble El Pont de Vilomara. Quan sortíem a jugar al carrer amb els amics ens sentíem protegits els uns amb els altres: l’Antonieta, la Teresa, la Isabel, la Dèlia. La por ens esporuguia quan veiem algun desconegut. Sovint apareixien alguns sense sostre que, al meu poble, els nomenaven pòtols. L’únic que desitjaven era un lloc per dormir i protegir-se del fred. Ens costava d’entendre l’home dels nassos: Te tants nassos com dies te l’any. Heus aquí la resposta: el 31 de desembre era el darrer dia de l’any en curs, quedava doncs un dia de l’any en curs.
Jo vivia a l’Hostal que menava la iaia i ma mare. Era grandíssim. Hi havia la nomenada cotxeria, on encabien els carros i una quadra grossa pels cavalls. Allà s’ajocaven els pobres que passaven enmig de la palla. Quins temps, quins records em venen al cap pensant amb la meva infància que em va durar set anys, moment que van decidir portar-me a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenien fills. La iaia, va ser la que ho va decidir… Em costava entendre-ho. El pas del temps m’ha confirmat motius que, explicaré en un llibre que està en dansa…
Passats els anys, desitgem els que els nostres nets i besnets gaudeixin de la vida tal qual és, no com la voldríem sovint. Ara, massa protegits. Cal deixar-los decidir i ajudar-los a fer-ho be.
N.
blog de Montserrat Ponsa 