blog de Montserrat Ponsa

Quan només ens queda la poesia… Gràcies!

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, 
bruta, trista, dissortada pàtria

La resposta que em ve al cap és NO gràcies -a tots- però, hem d’anar a votar, el millor, dels aspirants. Massa esperances posades en la Democràcia, que ens va mantenir en suspens  anys i anys, que malauradament ens ha defraudat. No ho hem fet be? Avui massa personalismes. Els candidats han de tenir clar, que només han de ser hi dues Legislatures. Senyors candidats, les repeticions mai solen ser les bones.

Ara S XXI només mana l’afany de poder de tot ordre, polític, econòmic, social. Busquin els candidats, intentin trobar-ne algun que es presenti per primera vegada… Vana esperança. Malgrat els despropòsits, hem d’anar a les urnes personalment el dia 14, amb moltes precaucions per evitar el maleït virus que, a manera d’àngel exterminador, porta dolor i angoixa a massa famílies. 

Posem la butlleta escollida a la urna confiant que les nostres esperances siguin ateses per a la consecució d’un país lliure i en pau, la Catalunya somniada anys ha pels nostres avant passats que mai, van poder veure. Nosaltres Sí podrem!

El clima està trasvalsat. El sol escalfa com si fós avançada la primavera. No pots intentar prendre’l vestida normal cosa que faig 15 minuts cada dia, no es resisteix. Consti que m’agrada la claror i la calor, mai m’atabalen. Sí el fred, molt! M’agradaria viure en un país on sempre fos de dia, amb claror i. temperatura en alça.

Una cosa u altra sigui benigne i ens conforti. Suposa menys despesa de calefacció i, de la manera que van les coses, hem d’intentar reduïr despeses de tot el que és prescindible. Somniem desperts, al menys jo amb un sol anhel: que la Covid-19 ens abadoni ràpid. Volem viure tranquils prop dels que estimem, abraçar-nos, xerrar cara a cara, seure a taula per discutir, per discernir sobre el be i sobre el mal que darrerament ens aclapara. De moment cal prudència, de maner especial els més grans i delicats, confinats aviat farà un any, des del mes de febrer 2020.

Neguitegem per recuperar els amics, no en tenim prou d’escoltar les seves veus, volem abraçar-los, mirar-los els ulls…discutir sobre el be i el mal com solíem fer sempre.

Covid-19, veste-n lluny, no tornis mai més. Ens has robat la vida durant molts mesos i, ara et demanen que ens deixis en pau prop dels que estimem i ens necessiten. Una cosa em aprés, la mascareta ens ha ajudat a no patir encostipats com anys enrera. Caldrà discernir si, quan tot rutlli, alguns seguirem portant o no mascareta. Jo penso que sí…

Nuestra cita:

Isn’t it pathetic how we waste so much time on certain people and in the end they prove that they weren’t even worth a second of it.   Anonymous.

Este personaje de dibujos animados, sacado de contexto y pasado de la televisión japonesa a los medios occidentales, tiene su origen en un relato de aventuras (“Die Abenteuer der Biene Maja”) escrito por un oscuro novelista de ideología filonazi llamado Waldemar Bonsels. Y es que la historia que nos cuentan de “una joven abeja, inquieta, aventurera y preguntona” esconde una realidad muy distinta en la que domina el militarismo, la violencia y el racismo, atributos propios de una sociedad totalitaria de pensamiento único.

Cuando la señora Colau (que una alma bondadosa describió como la nueva “abeja maya”) se aupó un poco por azar al puesto de alcaldesa de Barcelona, sin la menor experiencia en gestión (ni pública ni privada), algunos tuvimos la oportunidad de repasar su trayectoria y vimos que era, por encima de todo, una activista política y cultural del espacio libertario. Personalmente me pareció una apuesta muy arriesgada dejar la gestión pública de una gran ciudad en manos de una desconocida de perfil amateur. Si tenía vocación municipalista, podía haber empezado por un pueblo pequeño e ir avanzando y aprendiendo, sin causar destrozos a la población.

Pero no fue así y se puso a experimentar. No es que experimentar en política sea una mala cosa; puede incluso ser buena, siempre que se domine el método de trabajo y se visualicen a priori los escenarios resultantes. Un ejemplo de “gran experimentador” fue Franklin Delano Roosevelt. Y ya se ha visto que en el “entorno Colau” no se ha tomado este enfoque y la racionalidad en la toma de decisiones es una desconocida.

En la segunda etapa del gobierno municipal han aparecido otros indicadores más dudosos sobre el contenido y alcance de su credo ideológico. Se asoció con la versión catalana del psoe (bien atrincherada en los segundos niveles del ayuntamiento) y no tuvo escrúpulos al aceptar el voto de la ultraderecha para mantener la poltrona. Yo no sé cuál es de verdad la cultura política de esta señora, pero sus palabras y sus actos están más cerca de las ideas de Bonsel que del relato edulcorado fabricado por la televisión japonesa.

Me importa un bledo que se declare en contra de la independencia de Catalunya, que se sienta muy española o que crea que tratar de “radical” a Laura Borrás es un argumento en contra de la líder de JuntsxCat, pero mejor sería que se dedicara a sus obligaciones locales (que son muchas) y no se metiera donde no la llaman.

Su última proclama para recuperar la alianza entre Psoe-Comuns-ERC en el gobierno de la Generalitat, es el colmo del cinismo. Esa etapa (el “tristpartit” como lo calificó un fino analista) fue un desastre para las cuentas públicas y una cantera de las nuevas estrellas mediáticas. Estrellas como el recuperado  y también triste señor Illa, quien por cierto tuvo una trayectoria nefasta como director general de Infraestructuras de la conselleria de Justicia, puesto desde el que se ocupó del proyecto inmobiliario de la Ciudad de la Justicia, con un coste superior al cincuenta por ciento de lo presupuestado.

No nos gusta, señora Colau, que haya transformado  nuestra ciudad en un parque temático provinciano, con bloques de hormigón repartidos al azar sin ningún sentido, estrechando las vías de mayor acceso y produciendo estrangulamientos, sin policías municipales en las calles dando servicio a los ciudadanos, con carriles bici por los que apenas pasan bicicletas y grafitis esparcidos pintarrajeando el asfalto.

Pero menos nos gustan sus amistades y el carácter profundamente reaccionario de sus intenciones. ¿O es que quiere imitar al “ínclito” señor Iceta y entrar a formar parte del gobierno “más progresista de la historia”? Si es así, le recomiendo que lea el ensayo de Vance Packard “Los trepadores de la pirámide”. Se sentirá reflejada.

Jo aniré a votar a la mesa que em correspon al meu Municipi l’Ametlla del Vallès. Ho faré  contra la por i, contra els que ens obliguen a votar. Confinats, en plena pandèmia, és una macabra maniobra per guanyar. Saben, de vell antuvi, que Catalunya és per als catalans, no per als que manipulen i pul-lulen, pensant que ens quedarem a casa o votarem per correu per por de sortir al carrer. Saben que no guanyaran! Anirem a votar on ens pertoqui, amb les precaucions degudes, ben protegits.

   Tenen clar que només per correu -fàcilment manipulable- o per quedar-se a casa per la por de la Covid-19 tenen l’opció de poder guanyar les eleccions al Parlament. No serà així. Guanyarem perque així ho hem decidit els que aquí vivim. No ens fiem del vot per correu. Molts dels que maneguen les eleccions, començant pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  -que pot anular la Convocatòria fins el dia 8 de febrer-, son sospitosos, i per guanyar son capaços de tot.  La nit d’aquest 28 de gener ha començat la campanya electoral. Tinc curiositat per sentir què proclamen, com ho expliquen, motius. Amb les precaucions degudes, ben protegits, hi anirem personalment.

   Qui son els responsables d’aquesta barbàrie: programar unes eleccions al Parlament de Catalunya en plena Covid-19? Només els que decideixen i manen a Madrid. Saben que mai no ens poden guanyar a casa. Pensen que la majoria de ciutadans, de manera especial els més grans, no hi anirem per la maleïda por, que en han estat inoculant respecte al virus. Han decidit aprofitar-se de la por dels ciutadans que no aniran a votar o pels que ho faran per correu per modificar el resultat dels vots a Catalunya. No ho permetrem!

   Els que governen España son la riota dels països democràtics, sensats. El ridícul és esperpèntic. La història els jutjarà. No volen despendre’s dels seus càrrecs que els reporten grans beneficis i no tenen , una gran majoria, una preparació per treballar com fem tots. Mai no ho han fet. Al meu poble en diuen viure del cuento, pagant nosaltres, tots.

   Tant de bo que siguem conseqüents i no deixem que la mandra, el fred, la por, dominin el nostre quefer diari. Catalunya no mereix  caure en mans alienes.

   I avui, a la Cuina de resistència, colls i punys -menuts de pollastre o gallina- un plat difícil de fer,  ja que aquest S XXI no trobes els ingredients. Abans, la misèria els feia extres. Eren extres, en dèiem dels menuts. Dedicat al Joan Arabia que fa dies me’l demana.

INGREDIENTS Colls, pedrers, potes, ales, crestes de pollastre o gallina, oli d’oliva, sal, pebre, vi ranci o vermut, dos grans d’all i una ceba trossejats petits, una fulla de llorer i julivert. I per la picada: un gra d’all, una mica de safrà, una galeta i vi ranci o vermut.

   Nets i ben escorreguts els menuts sota l’aixeta, els posarem en una cassola amb oli calent i els sobtarem. Salpebrarem i reservarem. En el mateix oli, farem un sofregit amb els dos alls i la ceba tallats molt fins. Quan comencin a enrossir, hi ratllarem un tomàquet madur sense pell. Remenarem uns minuts i hi afegirem una fulla de llorer, julivert i un raig petit de vi ranci o vermut. Deixarem uns minuts de cocció i tot seguit hi afegirem els menuts i la picada. Foc suau cassola tapada uns 30 o 40 minuts.

Desmilitaritzem l’Educació inicia la Campanya “Centres Educatius Objectors” en el marc del Dia Escolar de la Noviolència i la Pau (DENIP) 2021

• La plataforma anima i emplaça els centres educatius a evitar l’entrada dels cossos policials armats als recintes i a les aules, i que les formacions i tallers que fan aquests agents les duguin a terme altres persones amb acreditació i expertesa i sense armes.

La plataforma Desmilitaritzem l’Educació, constituïda l’any 2008 i integrada actualment per més de 100 entitats de l’àmbit educatiu i del foment de la pau, reclama un sistema educatiu basat en la cultura de pau i la defensa dels drets humans. En aquesta línia, Desmilitaritzem l’Educació engega la Campanya “Centres Educatius Objectors” en el marc del Dia Escolar de la Noviolència i la Pau (DENIP) 2021.

La campanya té l’objectiu d’animar els centres educatius, implicant a tots els sectors que conformen la comunitat educativa, a cercar i compartir propostes alternatives perquè aquelles formacions i tallers que en l’actualitat realitzen els cossos policials armats les duguin a terme professionals amb acreditació i expertesa i que, per tant, cap arma entri en un espai educatiu.

D’aquesta manera es pretén deixar de normalitzar l’entrada d’armes a les escoles, als instituts i a la resta de centres formatius: uns espais que considerem que han de transmetre i ser garants dels valors de la pau i generadors de pensament crític.

Cal esmentar que el passat 18 de setembre, i a instàncies de la plataforma Desmilitaritzem l’Educació, el Ple del Parlament de Catalunya va aprovar per majoria la Proposta de Resolució “Per la construcció de la cultura de la pau i la desmilitarització” que insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a actuar i a implementar aquestes mesures.

Des de la plataforma treballarem perquè aquesta iniciativa aplegui els centres en una xarxa de “Centres Educatius Objectors”, en el marc d’un model educatiu més ampli, que treballi continguts, actituds i valors relacionats amb la cultura de pau i crítics amb l’actual model militarista.

Tu máscara

intenta simular

que tienes orejas

y no sabes escuchar,

que tus ojos no saben mirar

aunque puedan ver.

Entonces cuando te la pones

y la usas para estar entre nosotros,

crees que no nos damos cuenta

que tu rostro falso e inmóvil,

no logra reemplazar

al gesto y al sentido

de hablarse

cara a cara.

Diálogo en cuarentena. Iván Padilla Bravo

Con el derrumbe de la victoria bolchevique y su mole imperial conocida históricamente por sus siglas URSS; también con la caída del muro de Berlín y otros «signos de los tiempos», se habló premonitoriamente del fin del comunismo.

Hoy, vuelven ciertos profetas del desastre a colocar entre las premoniciones del siglo XXI la desaparición de las trasnochadas ideas del utopismo comunista.

Se habla desde trincheras egóticas que funcionan dentro de sistemas de creencias acumuladas en mentes sin conciencia y en los que cada uno pregona con revestimiento de «verdad» sus distintos argumentos.

Las sociedades divididas en clases se han asumido como eternas, evitando recordar un momento de igualdad, de unidad en la diversidad, de solidaridad de los hombres (la humanidad) entre sí y con la naturaleza, que antecedió al presente de clases que algunos han periodizado como esclavismo, feudalismo y (en los últimos 250 años, por lo menos) actualmente, capitalismo.

El apocalipsis (gr. Apokaluptiko,revelador) suele asociarse con el llamado «fin de los tiempos», período oscuro y demasiado alegórico muy resaltado en capítulo aparte del libro sagrado de los cristianos: «Yo soy el Alfa y el Omega, principio y fin», eternidad sin tiempo ni espacio, unidad y diversidad, movimiento dialéctico que el poder y el egoísmo desdibujaron para la dominación y para que olvidáramos al comunismo: Alfa y Omega de la gregaria humanidad que produce, aquí y ahora, para la distribución y consumo en igualdad.

El Apocalipsis, tal como se ha conceptuado por los matematizadores de la realidad, es el final de toda lucha y la aceptación de la armonía entre iguales diferentes, que parecen enfrentados, pero que, en verdad, se complementan en movimiento dialéctico.

Para quienes hemos defendido, junto a Marx y otros teóricos del comunismo, la lucha de clases como motor de la historia, se trata de que entendamos que también caímos en el abismo caótico de la ciencia, basado en la lucha y no en el principio de igualdad en la diversidad. El estado de Conciencia que es conciencia de clase pero también, y esencialmente, conciencia de humanidad universal.

Esta no es una reflexión ni propuesta para frenar los avances que tenemos como humanidad. Este no es un llamado a la conciliación de clases ni a prolongar la lucha por el Poder. Se trata de desechar el referente egótico y cuantificable del Poder para permitirnos acceder a la Conciencia. Ese es el sentido de la Revolución verdadera.También de ésta que desarrollamos en Venezuela con el nombre de Bolivariana y Chavista. Es el principio de la expansión, aquí y ahora, de la conciencia como totalidad.

Ilustración: Iván Lira