Amb la reclusió, tenim temps per recuperar andròmines i vet aqui que he trobat només un tros d’entrevista, que em van fer quan vaig tornar de la Marxa Mundial per la Pau i la No violència a través dels 5 Continents. No sé qui me la va fer ni on es va publicar. Segur que era el gener o febrer de 2010.
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
–Montserrat, respecte el que ens acabes de dir, arran de la teva biografia, quin o quins punts han marcat més la teva vida?
Tinc grans records de la meva infantesa fins els 7 anys quan, de cop i volta, em diuen que, a partir de setembre de 1944 anire a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenen fills. Em va costar molt adaptar-me. D’una vida de família pares-àvia-germans-un tiet que vivíem a casa, l’hostal del poble El Pont de Vilomara poblet de 800 habitants que jugàvem al carrer, a viure en una ciutat, amb uns oncles que gairebé no coneixia, sense amics.
–Què va representar de bo per a tu aquell canvi?
Primer molts plors, veia poc a la família, les comunicacions no eren les d’ara. Anar al meu poble costava hores i canvis de tren, quasi un dia. Em vaig acomodar poc a poc, vaig fer amics, jugava a bàsquet, era la base de l’equip. Teníem un entrenador molt competent, vam fer amistat i, anys desprès, es va convertir amb el meu estimat marit. Si no hagués anat a Granollers no hauria tingut aquella oportunitat.
–Des de quan vius a l’Ametlla? Què us va decidir a anar-hi a viure?
Ens vam casar l’any 1956, vivíem a Granollers. Van arribar els fills, necessitaven córrer, tenir un espai per jugar. Cada any, per Reis, un d’ells demanava terra embolicada. Als nens els agrada tocar fang…Vam llogar una casa a l’Ametlla pels caps de setmana. Ens agradava el poble i, vam decidir fer-nos una casa per a viure-hi tot l’any. La vam inaugurar el juny de 1969. Vam tenir 9 fills, 5 nois i quatre noies, la novena va néixer ja a l’Ametlla.
–Haver tingut nou fills sembla que ha estat fruit de l’espontaneïtat. Era això el què volies? Per què?
Sempre que m’ho demanaven no sabia respondre. Pensant-ho be he arribat a una conclusió: per donar-los allò que jo no vaig tenir, l’amor i caliu de la família. Som una mena de clan. Ajuda a superar dificultats. Se’ns va morir un fill el Marc de mort sobtada mentre jugava un partit de futbol. Tenia 35 anys i tota una vida davant seu. Ho vàrem superar perquè, plegats, vam fer pinya.
–Què t’ha portat a escriure?
Des que tinc ús de raó m’ha agradat escriure allò que veia, que sentia, que intuïa. Tinc però dues grans passions, les persones i la cuina, es complementen. M’agrada cuinar pels amics. La meva taula està sempre parada, oberta. Vaig començar a escriure en un setmanari de Granollers Plaça Gran, fent receptes de cuina, vaig arribar a ser Redactora en Cap. També corresponsal de molts diaris: Correo Catalán, La Vanguardia, Avui, Serra d’Or.
–I I’interès per conèixer altres persones?
Tant el meu marit com jo vam estar sempre oberts a tothom. Col-laboràvem amb organitzacions sobretot culturals de Granollers i, de la Parròquia. Vam intentar ser conseqüents amb les nostres actituds, no es pot predicar una cosa i fer el contrari: Càrites, Associacions de pares, de veïns…Mentre els fills eren petits no tenia massa temps sobrer però les portes de casa estaven sempre obertes, s’hi duien a terme tota mena de reunions. Eren temps complicats de dictadura. No podíem parlar en català, malgrat ara sembli impossible de creure.
–Quan comencen els teus viatges de solidaritat?
Quan els fills ja no em necessiten tant. El primer que vaig fer i em va commocionar va ser al Sàhara Occidental, a Tinduf, als Campaments saharauis. Els demés van venir desprès, cada any procurava dedicar un temps per anar a conèixer altres cultures, maneres de viure, de pensar.
–Què ha suposat per a tu el viatge de 105 dies a través dels 5 Continents amb la Marxa Mundial per la Pau i la No violència?
No m’acabo de creure que sigui jo qui ha viscut aquesta bella utopia. Vaig anar-hi en representació de Federico Mayor Zaragoza, i la seva Fundació Cultura de Pau. Lo millor de la Humanitat és la gent, les persones. Saps? Tots volem el mateix no importa el color de la pell, ni el pensament: Viure amb Pau i Dignitat prop dels que estimem. També he constatat que Deu sí, existeix. Només n’hi ha un, el que passa és que cadascú el crida amb el nom que li van ensenyar de petit. No és el Deu del terror en el qual vaig ser educada sinó, pare amorós que vol el millor pels seus fills. Hem contactat amb gent de diferents religions, tots opinem el mateix.
Què és el que més t’ha commogut del teu viatge al voltant del món?
Em va impressionar Corea, la divisió d’aquell país de 85 milions d’habitants per 250 Km de filat -d’alambrada- que divideix les famílies des dels anys 40. També l’alegria que emana dels amics de la India, La misèria no els priva d’aquell somriure que et commou. O l’amistat que vam fer amb gent de Cultures originàries, els “moriori” de Nova Zelanda. Ens van convidar una setmana a unes illes Rekohu, el primer lloc de la terra on arriba la llum del dia. Impressionant.
Alguna experiència que ens vulguis explicar
Els nostres companys preveien els programes. Caminades entre 6/10 Km a cada poble o ciutat, trobades a les Universitats, escoles, centres de treball, amb grups de dones. Entrevistes amb Presidents de Govern, alcaldes, Parlamentaris de diferents pensaments.
Menys dormir i menjar em fet de tot: dormir fins a 100 persones plegades a terra amb sacs a centres budistes, a cases de dones maltractades, residències d’estudiants, vagons de tren…Menjar? Vaig decidir que no només de pa viu l’home…Soc celíaca. He sobreviscut amb xocolata i Coca cola.
Què penses del món actual?
Entre tots hem fet un món inviable, el de l’home que lluita contra l’home, competitiu, aquell de tant tens tant vals… Un món on l’home ha deixat de ser centre de l’univers per a cedir-lo al mercat, a l’economia, al diner. Cal replantejar conceptes, estem en un cul de sac, ens en anem en orris. Soc però optimista, si volem podem recuperar la dignitat perduda.
I dels joves?
Fa anys que dic que les dones i els joves son el futur d’aquest món que s’està covant. Hem de donar-los suport, ajudar-los a trobar els camins adequats.
Com aconseguir aquest altre món possible del que parles?
Hi ha una cosa fonamental que és perdre la por… Ens estan inculcant por i terror, si no fas tal cosa, si no compres, si … També la por a l’altre, aquell que arriba amb patera fugint de la fam i et vol prendre la feina… Hem de lluitar i explicar que tots som iguals tal com diu aquella inigualable Carta dels Drets Humans. Us heu demanat mai perquè nosaltres hem nascut en un país ric? O per què el color de la nostra pell és blanc no negre? Quin mèrit hem fet?
Si responeu aquestes qüestions decidireu, amb mi, que hem de caminar plegats, sense barreres ni fronteres. Aleshores descobrirem que hi ha un altre món que s’està gestant, el món dels sers humans, tots!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.