Fa dies ho estic sospesant. No podem rebre visites, ni anar a dinar a casa de ningú, ni acompanyar un amic malalt, ni al cementiri els que ens deixen. Què ens queda? Avui, gener 2021, però des de febrer 2000 moment que va entrar a les nostres vides la Covid-19, el telèfon s’ha convertit en la nostra ÚNICA i millor eina, de nit i de dia. Restem amatents a les trucades que ens arriben d’amics i parents i, en fem moltes als que estimem i no podem tenir a prop. Escoltar les veus dels que formen part de la nostra vida ens ajuda a mantenir-nos serens, lluitadors davant les inclemències que ens volen ofegar.
Sortim a passejar per zones on no trobem gairebé ningú, potser trobem algú que camina però no sabem qui és. Les mascaretes, que només deixen veure el ulls posen intriga quan passes prop d’un vianant. Soc incapaç d’endevinar qui pot ser. De tant en tant algú em saluda, enraonem i, descobrim que ens coneixem.
Costa resistir la mascareta i el fet de portar ulleres ho complica. Si durant la caminada diària algú em reconeix, soc la més feliç dels mortals. M’agrada saber com resisteixen ells i les seves famílies aquest mal son que, penso, romandrà amb nosaltres força mesos encara.
En aquests moments costa resistir. Es fa fosc aviat i la nit és molt llarga.
blog de Montserrat Ponsa 