La pandèmia m’ha redescobert el cel i la Natura, sempre diferent, amb descobertes diàries. La tenia molt present de petita, en el mau poble on no hi havia massa a fer i ens divertia descobrir racons i baumes, escoltar la remor del riu Llobregat i la placidesa del el rec que s’ìniciava a la resclosa del riu i alimentava la fàbrica del poble on treballaven la majoria de dones. Riu que, de tant en tant donava algun ensurt amb crescudes inusuals. Ara és un caminar diferent, a la meva ruta habitual no trobo ningú. És una manera de relaxar te, de pensar, d’imaginar coses que potser mai pasaran però, que m’agradaria fossin reals.
El cel i els seus colors em sorprenen cada dia, àdhuc avui, dia trist sense pena ni glòria -ennuvolat tot el día-, sense sol. Confío que al menys sortirà la lluna, la meva enamorada des de sempre. Mai és igual, delicada i subtil que sembla que et miri. Ho deu fer?
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.