Seguirem malgrat la Covid-19.

Ens ha costat superar aquest primer any de pandèmia, la seva inesperada aparició va sobtar tothom, rics i pobres, dones i homes, no cal dir que a joves i nens.

Les nostres vides han pres un nou caire, hem endegat una manera de viure diferent, exclosos de parents i amics, de manera especial els més grans, entre els que em compto.  Dol la soledat de dies i nits, només amatents a les trucades de telèfon que, deu faci no es trenquin també. Sabeu? Sovint enraono sola dient el què penso. Si algú em sentís creuria que estic allò que abans en dèiem tocada del bolet, però us asseguro que mai havia vist ni imaginat aquest viure que ens ha arribat a partir del virus que  s’ha endut amics i coneguts sense poder los acomiadar.

Què fer? Penso que la paraula justa és somniar… Imaginar què faríem si la vida seguís el curs normal i les nostres rutines poguessin ser dutes a terme com sempre: compartir temps i taula amb parents i amics, enraonar i per què no discutir mirant-nos els ulls, abraçar-nos i debatre sobre la vida, el be i el mal. Costa imaginar quan serà possible. No soc pessimista però ho veig llarg.

Tenim hores per pensar i repassar les nostres vides, les nostres trifulgues des que tenim ús de raó. Tanqueu els ulls i intenteu reviure temps passats d’enyorança, potser de quan anàveu a escola, amics i amigues d’aquells temps que, al menys per a mi, van ser especials. Soc filla d’un petit poblet del Bages però, als 7 anys els meus pares em van portar a Granollers a casa d’uns tiets que no tenien fills. Gairebé no els coneixia. Era l’any 1944 quan res era fàcil: gairebé un dia per arribar des del meu poble: a peu-bus-tren-altre tren, altre bus amb les esperes conseqüents. Nova casa, nova família, nova escola aleshores de monges, nous amics. I, molta por. A Granollers era la nena de poble, al meu poble la nena de ciutat, vestia i enraonava diferent.

Vaig fer molts amics aviat i la vida em va ser favorable. Amb un grup d’amigues vam organitzar un equip de Bàsquet els anys 50 i pico. Jugàvem partits de campionat. En un desplaçament a Lleida vam patir un accident amb l’autocar que viatjàvem. Dues ferides greus, jo una d’elles. Tres mesos de dolència. Moltes visites, també la del entrenador que es va convertir amb el meu amant espòs i van arribar nou fills.. Em va costar acceptar la mort d’ell i de dos fills però, vet aquí que la vida és així, envejosa quan veu que algú és feliç. Preparo un llibre amb la meva Història de vida que ningú entendrà.

He intentat ser coherent, dic les coses com son i, això no agrada a tothom. No me`n penedeixo. M’agrada escriure cada dia el què veig,  què sento, el què voldria fos realitat. Ara la Covid-19 ens manté allunyats de la vida, dels amics i parents que voldríem a prop per abraçar-los i debatre, com solem fer sobre la vida, el què ens agradaria fos: un espai digne per a tothom.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: