Santi Santamaria. Sempre al cor

Recupero un article escrit fa deu anys quan la mort de l’amic Santi ens va pertorbar a tots. Ens va deixar sumits en el dolor i la tristesa, lluny de casa i de la família. Mai t’oblidarem!

Costa d’assumir la mort del Santi, esgarrifa pensar que ja mai més el veurem. Santi, l’amic entranyable, amb qui tantes idees compartíem. L’amistat ve de lluny, quan menjar be no era fàcil i, nosaltres el Muntanya-Ponsa teniem ja aquesta dèria. Vam conèixer el Santi, a instància d’altra bona amiga la Pruden que ens va dir, no coneixeu la taula del Santi a Sant Celoni? Aneu-hi..

Hi vam anar una mica a desgana, estàvem farts que ens prenguessin el pel. Era l’any 1983 a la 1ª Mostra de la cuina dels bolets. Quan ell va començar, tothom s’hi veia amb cor, Catalunya era una gran taula-brasa, molts restaurants i restauradors, pocs però amb ofici.

Acabat el primer plat, vam decidir que el Santi arribaria lluny, que en sentiríem parlar. Vet aquí que, tot i no ser profetes, no anàvem errats Va ser, a més, l’inici d’una gran amistat.

Ens trobàvem  sovint a casa seva o a casa nostra, ens feia provar plats, ens demanava com endegar les seves idees de restaurant de la terra, tradicional però innovador. Què fer, per on començar. Llargues xerrades, contactes amb restaurants francesos i del país, sortides per conèixer noves taules.

Recordo també discussions de com bastir les taules, tovalles, vaixella, copes o gots. Prolongats debats sobre vins, l’Oriol el meu marit , n’era expert.

Com oblidar aquelles Tertúlies a l’entorn de la cuina dels bolets, amb personatges del mon de la cultura, l’art, la política, la medicina, la gastronomia, tothom hi volia ser, des de Tàpies a Cuixart, d’Heribert Barrera a Oriol Bohigues, de Xirinachs a José Juan Castillo, de Ferran Cardenal a Carles Riera, o Albert Boadella, o un jove  Ferràn Adrià …

Santi era un home culte, interessat pel nostre país i de manera especial pel Montseny i la Costa Mediterrània tant propera, ambdós elements formaven part de la seva passió per la terra i el mar. Deia que no hi faltava res, pastura, aviram, caça, bolets, herbes, fruits silvestres, aigua, peix extraordinari.

Durant 4 anys va convocar un Premi conjuntament amb altres promotors de la zona sobre la Defensa i Divulgació del Parc Natural del Montseny, dotat amb un milió de pessetes, de gran convocatòria.

Pugnava per un món més just, d’aquí la seva col-laboració amb diferents Entitats. Amant de l’art, recordo un viatge a Paris quan la inauguració, a la  UNESCO, d’un Mural de Guayasamin, que va presidir Danielle Mitterrand amiga comuna, esposa del llavors President François Mitterrand . Amb un i altra havíem compartit taula en més d’una ocasió.

Amb Santi vam conèixer cuiners del món, casa seva era casa nostra, i la nostra també la seva. Alguns extraordinaris amants de la seva feina, altres, el temps els jutjarà perquè jo, ja ho he fet amb alguns.

Santi era un professional lúcid i rigorós, crític i exigent en la seva pròpia feina.

Un home valent que va apostar pel futur quan va decidir deixar la seva feina segura per dedicar-se com autodidacte, al món culinari, davant dels fogons.

Jo diria que tota la seva vida ha estat una formosa aventura, la d’un jove que va somniar amb les estrelles i no es va aturar fins aconseguir-les.

Aquell jove inflamat, disconforme amb la societat dominant els anys de dictadura i post franquisme, que advocava per una Catalunya lliure, jo diria que amb una bona dosi d’anarquisme, que clamava contra tot allò establert, va llençar-se al mon a través de la seva dèria la cuina, i el món el va acollir amb complaença, la que el seu propi país no li va atorgar. Ell, el primer cuiner català que l’any 1993 va ser guardonat amb la 3ª Estrella Michelin, quan només Arzak la tenia a Euskadi, avui ens ha fet plorar. Consti que és la primera vegada  que no ha tingut en compte ningú, ni a la seva esposa Àngels, als seus fills Pau i Regina, a la seva mare Teresina, al seu net Joan, que per cert va néixer el dimecres dia 9, el dia abans que Santi se n’anés a Singapur per inaugurar el seu nou restaurant. Va tenir temps de tenir als seu braços el primer net, fill del Pau i la seva companya 

Avui, 16 de febrer de 2011, tots el plorem, també els amics del món que no paren de trucar.  Santi era ciutadà del món sense ismes…Gràcies Santi per haver-nos deixat compartir la teva valuosa amistat i generositat. Et trobarem a faltar. Finalment has tocat les estrelles.

Montserrat Ponsa i Tarrés

Deja una respuesta

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: