Bells-vells records

Continuem confinats, de manera especial, els més grans. D’entrada penses que no ho resistiràs, costa d’endevinar què pasarà demà i la propera setmana i quan arribi la primavera, però el més important és no rendir-se, continuar caminant, segur que arribarem a port. Alguns pensàvem que ja ho havíem viscut tot, però aquest repicó de malestruga dura ja un any.

He de dir que no hi comptava. Pensava que la meva qouta ja estava coberta. A què em refereixo? Guerra Civil i postguerra amb fam-misèria-polls, amb estraperlo, amb fred; epidèmies de xarampió, de tuberculosi, de tifus; serveis socials de la Falang; campaments del Frente de Juventudes a Vallvidrera vestida amb yugo y las flechas. Cantar el Cara al sol brazo en alto, cada dia a l’escola; aguantar les doctrines, escoltar i obeïr als maestros i mandos...

Gairebé sempre em fèien Jefe de dia als campaments, mai no vaig aclarir per què. Potser peque sempre em rebelava, no acceptava segons quines teories. Potser creien que així hauria d’obeïr. Ah! M’hi van portar dos estius quan tenia 7 i 8 anys, a trevés de l’Escola del poble i de la senyora mestra que es dèia Aurèlia . El poc que feiem al poble era sempre caminant. Calçàvem espardenyes de betes. Hi havia un cotxe de linia per anar a Manresa, la ciutat més gran que teníem a prop. A peu també per anar a Sant Vicenç de Castellet a agafar el tren per viatjar s Sabadell en temps de Nadal per veure un pessebre gegant que fèia un amic dels meus pares, el Sr Mateu Iglesias.

Les dones del meu poble treballaven a les fàbriques: una era de filats, l’ altra de teixits. El toc de sirena anunciava l’entrada i la sortida. Els homes feien de pagesos, tenien trossos de camp per conrear queviures (fruites, verdures, patates, cereals) que menjaven i oferien els sobrants als que no tenien horts. D’altres més valents anaven a treballar al raval de Boades-Castellgalí, a una fàbrica de carbons elèctrics que amb els processos físics i químics produien una llum molt viva anomenada arc voltaic. Feina molt dura. Sous? Buf…Avui, ridiculs…

Cotxe de línia i tartanes per als desplaçaments més llargs. El tren, per solemnitats especials, era molt cansoner. El nostre esbarjo al poble era vora el riu i les lleres d’un canal, l’aiga del qual servia per moure les fàbriques de filats i teixits que donaven feina a les dones; per anar a pescar algun barb o alguna carpa que tenien un deplorable gust de terra. Esbarjo també en anar a rampinar fruites als camps, segons l’època, cireres, préssecs, ametlles, avellanes. Coneixíem tots els topants i el moment pertinent, alguns havien de fer guaita si no volíem rebre un cop de roc una perdigonada de l’amo, sempre a l’aguait.

Diversions? Poques. Un personatge que vivia al poble, el Manel Campás, de tant en tant buscava alguna pel-licula que projectaria a la Sala, on també feien ball a l’hivern, o a la plaça de l’Esglèsia quan feia bon temps. No hi faltava ningú. Esperàvem també amb candeletes l’arribada d’uns comediants que apareixien un migdia i, a toc de trompeta, passaven pels carrers per fer-ho saber a tothom. Cadascú s’hi portava la cadira. No hi faltava ningú.

Allò era confinament? Doncs sí. Diferent. Millor parlar de misèria. Patíem no restricciones sinó mancances; tot era escàs, migrat. Urgía tot allò necessari per sobreviure. Ara, a un any vista de l’incici de la pandèmia i del confinament em demano i no trobo resposta, fins quan?

I avui a la Cuina de resistència, Llenties estofades.

INGREDIENTS. 250 grams de llenties, un got d’oli d’oliva, una ceba laminada, 50 gr de xoriço a talls fns, dues tires de cansalada viada, un tall de llom, dues pastanagues, una cullaradeta de pebre vermell, un cap d’alls sencer, una fulla de llorer i caldo o aigua.

Sofregirem la ceba amb l’oli la i deixarem confitar uns 15/20 minuts a foc suau. Hi afegirem el xorisso, la cansada i el llom tallat a tires fines deixar-ho uns minuts banda i banda i sumar-hi el pebrot i les pastanagues que tallarem a tires llargues fines. Una vegada tot sofregit, afegirem les llenties, el cap d’alls, el pebre vermell, el llorer i aigua o algun suc de verdures. La proporció sol ser per cada tassa de lenties tres de caldo. Foc suau uns 45 minuts sacsejant la cassola i rectificar de liquid si cal

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: