Tinc una oda començada
que no puc acabar mai.
dia i nit me l’han dictada
tots els crits de la ventada,
tots els àtoms de l’espai.
va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
pró, esborrant-se i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb un ritme més segur.
Dessseguida amb veu més forta
m’han sigur dictats nous cants;
més cada any que el temps s’emporta
trobo una altra esparca morta
i perduts més consonants.
 | María Guerra. Vocaci… en María Guerra. Vocación de… |
 | montserratponsa en María Guerra. Vocación de… |
 | La Zebra en María Guerra. Vocación de… |
 | Montserrat Ponsa i T… en Plantem cara a les empreses… |
| Maria Antonia Arnau… en Homenaje a Pere Casaldàli… | |
| Maria Antonia Arnau… en Demà, la Verge de Montser… | |
| Ma Teresa Llòria Llà… en Adéu siguis Josep Llòria i… | |
| Montserrat Ponsa en Carlos Lanz y el delito de pen… |
| Montserrat Ponsa Tar… en Carlos Lanz y el delito de pen… | |
| Montserrat Ponsa en La traición de la izquierda. A… |
 | EDH-Brasil en Cuanta verdad en pocas palabra… |
| montserratponsa en Escola a l’aire lli… |
| Maria Antonia Arnau… en Escola a l’aire lli… | |
 | VERANOS SIN LUCIÉRNA… en Veranos sin luciérnagas |
| Maria Antonia Arnau… en I els presos i exiliats q… |
blog de Montserrat Ponsa 