Tinc una oda començada
que no puc acabar mai.
dia i nit me l’han dictada
tots els crits de la ventada,
tots els àtoms de l’espai.
va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d’amor pur;
pró, esborrant-se i mig malmesa,
joventut me l’ha represa
amb un ritme més segur.
Dessseguida amb veu més forta
m’han sigur dictats nous cants;
més cada any que el temps s’emporta
trobo una altra esparca morta
i perduts més consonants.