La vida segueix, fem-la a l’abast de tothom.

Doncs sí, la vida segueix ens agradi o no. La pandèmia ens hauria d’haver fet madurar, temps per pensar l’hem tingut, el tenim. Serà culpa nostra, doncs, si no hem sabut aprofitar, imaginar i construir un futur diferent, sense ostentació, sense abusos de cap mena. Començant per les famílies, la majoria de les quals haurien d’aprendre a viure a partir del que tenen, sense emmirallar-se en allò que fan d’altres, i no poden ser menys. Si sé el que puc, fins on arribo, per què obro amb tanta inconsciència?

Hem de treure’ns del cap aquella sovinte-jada frase: “Què pensaran si em veuen sempre amb la mateixa roba, si no tinc un cotxe del moment, si no puc viatjar….”Amics, sé que soc incòmoda, però aprofitem aquesta obligada avinentesa per aprendre a ser i actuar diferent tots. Prou prebendes polítiques per als amics, prou llocs de treball que són només per satisfer l’orgull del que els atorga i per debilitar aquells que els reben, que es converteixen en els seus esclaus. Sí, esclaus dels que els rep, és l’esclavitud del segle XXI.

Sabem que ara, rere la Covid-19, el treball serà escàs, tothom s’haurà d’espavilar i enginyar nous sistemes de vida senzilla. Han d’acabar els tractes de favor per als que envolten i afalaguen a molts. La vida i els béns comuns són de tothom per a tothom, han d’estar a l’abast de tothom. Ningú sense un plat a taula, ningú sense un llit i un sostre. I no per amistat, sinó perquè les lleis s’han de modificar a favor dels senzills.No pretenc fer una proclama, però sí instar els que tenen molt, que siguin solidaris amb els que no tenen res i amb família a mantenir.

Iniciem una nova etapa d’aquest estrany món que s’ha rebel·lat i ha dit prou d’injustícies i insolidaritats. Tots per tots, com deien els mosqueters i bé que se’n sortien. Si el confinament no ens ha fet rumiar i decidir que hem de prendre un nou rumb, plegats, no mereixem ser anomenats gent de bé. No serveix allò que respiren alguns: “No té res perquè no li agrada treballar.” Segur que ben estructurat, amb la vida planificada, tots serem capaços de continuar endavant –si no amb sabates de luxe, amb espardenyes–, però units i amb ganes de seguir prop dels que estimem, ajudant els que ens necessitin.

Tot això ha d’anar acompanyat de mesures a totes les institucions: regular el nombre d’empleats; prescindir d’aquells que cobren però ningú els ha vist mai, aquells que els qui tenen poder volen tenir lligats per quan els necessitin. És moment de pensar i trobar com espavilar-se, com fèiem abans de la dita democràcia, que mai no ha sigut igual per a tothom. Tornar a la vida de quan érem més civilitzats, d’ajudar-se en tot i per a tot, i no per ostentació, com solen fer ara. La teva mà dreta no ha de voler saber què fa l’esquerra. Recordo temps de postguerra, tots sabíem qui no tenia un plat a taula i l’hi portàvem.

No cal anar tan justos. Ajuntaments, diputacions, governs, no cal que sigueu tants en aquests ramats d’adulació i no fer res més. Polítics, construïu noves estructures de país, de pobles i ciutats; no dupliqueu càrrecs, hauríeu de dimitir els que us trobeu en aquestes situacions. Us festejaríem públicament. Si no ho feu, us anirem nomenant igual que als que estan al front d’alcaldies i càrrecs públics des que es va iniciar la dita democràcia, que no ho és.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: