Aquell nefast 23-F 1981

Dia i nit de grans records. La nostra era, una família amb nou fills. Quan ens vam casar l’any 1956 ens vam instal-lar  on el meu marit tenia la Consulta mèdica, al Carrer Josep Mª Puntes de Granollers. L’any 1969 amb 8 fills, vam decidir trasladar-nos a viure a l’Ametlla del Vallès malgrat les dificultats que suposava d’escola, d’Institut, i totes les activitats que feien a Granollers. Teníem una casa llogada a l’Ametlla del Vallès pels caps de setmana i estius, els fills necessitaven terra embolicada que demanàven cada any als reis.

Des de l’any 1969, viviem doncs a L’Ametlla. La novena va néixer uns mesos després d’arribar-hi. Hi havíem passat força estius i, amb tants fills petits les necessitats eren diferents: necessitaven tocar terra. Saben que els hi demanaven als Mags any rera any?  Terra embolicada. Hi van ser molt feliços. A l’hivern amb un anorac a l’estiu amb un banyador i, a córrer per camins i varals quan l’Ametlla era molt diferent d’ara, un poble acollidor on tothom es coneixia i ajudava. Ara, ningú coneix ningú…

Malgrat viure a L’Ametlla, les nostres activitats socials-culturals-professionals eren totes a Granollers. Tant el meu estimat marit Oriol Muntanya com jo estàvem molt implicats amb la ciutat, que sentíem nostra, a la que vam seguir essent fidels sempre.

Quan els fills rera batxillerat a l’Institut van anar a la Universitat, passaven la setmana a Barcelona on teníem un apartament, per evitar desplaçaments diaris amb tren, molt complicats des de l’Ametlla en aquells temps.

Aquell dilluns 23 de febrer de 1981, els fills eren on cada dia: Universitat de Bellaterra o a l’Escola Jaume Bofill de Barcelona.

Aquella tarda nosaltres els pares érem a la consulta del meu marit al Carrer Nou de Granollers, quan va saltar la noticia. Vam acomiadar les visites que esperaven ser ateses, recomanant els hi d’anar a casa, i romandre prop dels seus. Nosaltres vam decidir anar-los a recollir.

Ningú sabia què podia passar després que uns malvats, vestits de guàrdia civils, amb Antonio Tejero al front van assaltar el Congrés de Diputats de Madrid i, al crit de TODOS AL SUELO, van sembrar el terror entre els assistents. En aquell Ple tenien d’escollir President de Govern. Eren dos quarts de set  d’aquella tarda que va portar dolor i angoixa a  totes les llars. Només van romandre drets: Adolfo Suárez  que acabava de dimitir en tant que President del Govern d’Espanya, Santiago Carrillo Secretari General del partit comunista i Manuel Gutiérrez Mellado  vice-President del Govern. No van aconseguir fer-los ajupir malgrat les amenaces i pistoles.

Aquella  tarda la nostra filla gran havia anat a Barcelona per assistir a una Conferència al Col.legi de metges. El segon fill estava allitat a casa, amb grip. Dues filles eren al Club Natació Granollers fent gimnàstica. I com que se sentia  remor de sabres arreu, no era moment de dubtar. Va ser complicat recollir-los a tots però, no sabíem què ens esperava i, volíem estar plegats

Tots vam estar contemplant aquella tragicomèdia que, sortosament, va acabar be..

Va ser interessant veure, a Granollers la reacció dels amics pertanyents als diferents partits polítics en aquells moments, quan tothom es creia en possessió de la veritat.

Ens vam trobar a la plaça Església per intentar esbrinar què passava i decidir què fer. Alguns, volien cremar tots els documents dels partits que representaven, fugir i amagar-se lluny, a les muntanyes. Els estic sentint encara… Ens va demanar que ens hi afegíssim però vam vaig dir que nostre lloc era a casa amb la família i fills, prop dels amics que ens poguessin necessitar. No ho van entendre.

Recordo que vam anar amb el meu marit -ell representava un partit polític-, a la comissaria de Policia i a la Guardia Civil de Granollers a demanar què sabien. No tenien clar com actuar, si posar se al costat de la ciutadania o a les ordres dels tirans. Vam ajudar a fer-los decidir.

Gràcies amics per la vostra lleialtat! Sense nomenar ningú puc assegurar que us recordo a tots! Aquella va ser una llarga nit per no oblidar!

Tensió als carrers, trucades de telèfons de la família i amics. Alguns vam dormir poc, -imaginàvem sentir sorolls-. Pendents sí, de la  TV. Fastiguejats  de les mamarratxades d’alguns que volien ser als dos bàndols, sempre els mateixos, alguns encara hi son…No fos cas que guanyessin…

Mai oblidarem aquella llarga nit.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: