Jutges. Jordi Vila Abadal

            Prescindint del fet que siguem creients o no ho siguem, hem d’admetre que l’Evangeli ha constituït un dels fonaments principals de la Declaració Universal dels Drets Humans i, per tant, de l’ètica universal. Doncs bé, fa una advertència a aquells que esdevenen jutges que no sé si es té gaire en compte.

            Diu:“No jutgeu i no sereu jutjats”; i em pregunto si tots aquells que s’apunten a ser jutges tenen en consideració aquesta advertència. I no solament els qui s’hi apunten, sinó també tota la societat; perquè tolera  i fins i tot disposa que la vida dels humans estigui sentenciada per uns individus determinats: els jutges.     

            En efecte, amb la decisió d’establir que uns determinats individus esdevinguin controladors i sobretot sentenciadors del comportament humà posem la humanitat en un greu perill.

            Perquè posar la sort dels ciutadans en mans dels jutges és igual a concedir a uns individus uns poders absoluts sobre els altres ciutadans, com si aquells fossin persones neutrals, justes i infal·libles. Perquè encara que els ciutadans pugin recórrer d’un tribunal a un altre, l’última sentència inapel·lable la fan uns jutges, com si fossin infal·libles.

            I ¿qui són aquests individus disposats a fer aquest ofici tan especial de determinar inequívocament si tal ésser humà ha fet tal cosa i amb quines condicions l’ha feta i quin tractament mereix?

            Suposo que són persones que tenen la vocació pertinent. Però, malgrat el nom (vocació vol dir crida), avui dia sabem que tenir vocació pertinent vol dir tenir les qualitats adequades per exercir una professió.

            El doctor Mira i López, que va introduir a Catalunya els estudis de l’orientació professional deia, per exemple, que ningú no pot dedicar-se a l’educació, si no sentia un gran amor per la infantesa.  I així com ningú no hauria de poder ser metge, ni tampoc educador,  si no té una gran capacitat d’empatia, tampoc no hauria de pretendre ser jutge si no té una alta capacitat d’imparcialitat i d’encert.       

            I qui hi ha que cregui que té aquestes dues qualitats? I que aquestes qualitats les té davant de qualsevol circumstància que li pugui presentar un determinat judici? En una paraula, que és imparcial i infal·lible en els seus veredictes?

            No sé si hi ha ningú que sincerament pugui creure-s’ho. I si algú és capaç de creure-s’ho, quines garanties ens pot  oferir perquè ens el creguem?

            Una persona només podria ser jutge si fos totalment objectiu. Però  l’ésser humà difícilment és objectiu. Perquè davant d’un objecte un ésser humà no el veu mai tal com és, sinó com el capten els seus sentits, com la seva percepció capta allò que han captat els seus sentits i, finalment, com la seva capacitat interpretativa interpreta allò que li ofereix la seva percepció. Però a més  de la modificació que de la veritable imatge de l’objecte li ofereixen els seus recursos perceptius i interpretatius, s’ha de considerar també que, sobre d’ells, actuen tots els elements de modificació, és a dir tots els factors condicionants que en cada ésser humà actuen sobre aquells recursos, i que podríem resumir en factors genètics, epigenètics i  de l’entorn.

            Pel que fa als genètics sabem, avui dia, que fins i tot les nostres conviccions i opinions sobre les realitats depenen de l’estructura del nostre genoma o conjunt genètic. De manera que s’ha demostrat que el fet de ser conservador o liberal està relacionat amb l’estructuració d’un grup de neurones del component cerebral anomenat cíngol[1][1], i que l’estructuració del cíngol depèn dels gens corresponents. I a més  hem d’afegir que sobre el comportament dels gens influeixen l’epigenètica i sobre d’ells els infinits factors que constitueixen l’entorn del subjecte en qüestió. Resulta, doncs, impossible que un individu mortal pugui determinar amb certesa infal·lible la responsabilitat que un altre individu ha tingut en un fet concret de què se l’acusa, perquè el nombre de factors que condicionen les nostres capacitats perceptives i interpretatives són innombrables i, a més, moltes d’elles desconegudes. I, a més,  mai no sabrem tots els condicionants que actuen sobre l’actuació de l’acusat.  

             Per tant, hem de concloure que les opinions i decisions dels jutges sobre els fets que s’atribueixen a una  persona estan forçosament condicionades en un grau que no sabem i que ells tampoc no saben.

            Havent-hi, doncs, tanta multiplicitat de factors que condicionen el nostre pensar i el nostre obrar, s’ha de ser molt, diguem, especial o potser inconscient, per pretendre ser un jutge neutral, objectiu i sobretot infal·lible. I em sembla que ser d’una o l’altra d’aquestes dues maneres, especial o inconscient, és més aviat una mala disposició per tractar les realitats humanes d’una manera adequada.

            Però potser allò que dificulta especialment que els jutges visquin prou adequadament les realitats de la vida és que són persones que per la seva condició professional estan investides de poder. I el poder allunya,  i el saber popular diu que corromp. I aquesta vegada el saber popular no s’aparta gaire de la realitat, tot al contrari: el llibre que ja he citat, Les profunditats de la ment, ens fa conèixer els resultats d’estudis fets amb personatges que es troben, o s’han trobat, en situacions prolongades de poder, i ens fa saber que la neurobiologia ens afirma (en tant que una ciència por afirmar) que es veuen inclinats a una sèrie de canvis de comportament.

            Diu, per exemple –després de recordar-nos que un jutge és una persona   revestida de poder, fins i tot d’un poder enorme-: “La prepotència pot afectar qualsevol persona dotada de poder”[2][2]. I abans ha dit que aquesta prepotència derivada de l’accés al poder “es desenvolupa només després d’haver exercit el poder durant un període de temps i es caracteritza  per una accentuació de trets de la personalitat narcisistes, antisocials i histriònics…[tals persones] exhibeixen un zel messiànic … mostren  una excessiva confiança en si mateixos, fins al punt de creure’s invulnerables… i manifesten un menyspreu  manifest cap als altres”[3][3].

            A més, la mateixa font ens diu que aquestes inclinacions comportamentals s’accentuen amb la repetició d’actes de poder, i tots els judicis que presideixen els jutges esdevenen actes de poder. A més, com tots hem vist, estan realitzats amb una escenografia, i fins podríem dir una litúrgia, que accentuen, d’un cantó el poder del jutge i de l’altre la impotència de l’individu jutjat. També (com hem vist) el jutge apareix i actua com a posseïdor d’un poder absolut, dalt d’un setial especial, a una alçada física sobre l’acusat  que manifesta una superioritat incontestable, fins i tot vestit amb una vestimenta, força  grotesca, però imposant, i fent gala d’un poder indiscutible sobre la totalitat dels assistents a l’acte. Tot al contrari de l’acusat, que es troba en la situació rebaixadora, físicament i psíquica, de reu.

            Aquestes situacions repetides poden reforçar les deformacions de comportament del poderós i el separen més dels altres mortals. Això disminueix la capacitat de comprendre’ls i, per tant, de jutjar-los.

            Aquesta condició de manca d’idoneïtat dels jutges que jutgen el Procés ha quedat manifesta en una anècdota que s’ha comentat força, però que no s’ha interpretat gaire. Em refereixo al fet que després del visto por sentencia, alguns dels set jutges varen dirigir-se als advocats de la defensa i els van dir: “ens ho heu posat difícil”.

            Dient això aquests jutges s’han traït. En efecte: dient això demostren que tenien una mentalitat preconcebuda i que aquesta mentalitat  preconcebuda coincideix amb la de l’acusació. Perquè, si hagués coincidit amb la de la defensa, el que va dir la defensa no els ho hauria posat difícil, sinó tot al contrari, fàcil. I si no tenien mentalitat preconcebuda, l’augment d’informació donada per la defensa els facilitava la possibilitat de jutjar adequadament: els hauria facilitat, no dificultat la feina.


Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A <span>%d</span> blogueros les gusta esto: