Records de temps feliços

Avui a la meva caminada de tarda m’han vingut al cap molts noms d’amics d’infància, d’aquells que em van ajudar a créixer, estimar. Consti que només hi vaig viure fins els set anys i a partir d’aquell moment hi tornava per vacances i per algunes festes especials. Jo era una nena feliç però els meus pares i la iaia Margarida, que manava molt, van decidir portar-me a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenien fills.  Ho explicaré en el llibre que estic escrivint, ara només insinuo noms d’amics del poble, petits i grans que em van ajudar a obrir els ulls, a ser qui soc.

No els posaré cognom ni què feien, però amb tots teníem quelcom en comú: l’Alberta, i l’Antonieta, els oncles Tonet i la Dolores, – la Margarida que vivia amb nosaltre-s, la Maria, l’Encarnació i el Sebastià de la fàbrica de baix. Els Torreano de la fàbrica de dalt, la Ramona perruquera, la Nasia, que ens ajudava. Amics? Félix, Maurici, Isabel,  Primitiu, Mª Rosa, Antonieta, Dèlia, Carme, Vicenç, Josep Mº. Els mestres Aurèlia i Fernando, el Manel que ho solucionava tot, els oncles Pau-Francisco-Marianna, la Mª Rosa de Cal Benet, el Pepet cisteller, que venia llaminadures, la Mieta peixatera, el Quel, la Filomena, el Feliu, la Victòria, el Vicenç, els tiets-tietes Valentina, Maria, els de cal billó Ciscu i Maria, la Roseta, Marc de cal Quim Vicenta, Victòria, Filomena, Feliu, Vicenç, la Vicenta i seus fills. Els meus pares Nati i Isidre, la iaia Margarida,  Joanet, Martí, Esperança, l’Eulària -així nomenaven a les Eulàlies-, la Trini, Peret, Tòfol, Montserrat, Santi. D’altres als qual veig la cara i no en recordo el nom… Érem com una gran família, tothom s’ajudava. No dic el nom del rector, millor obviar-lo.

Noms que m’han portat avui històries viscudes quan no teníem res ni res no era fàcil. Quan una pega dolça era un be de deu pel que sospiràvem. O un xarop de grosella amb sifó per festes senyalades, potser amb unes olives… Quan érem feliços amb poc, quan vestíem aprofitant roba dels grans que reconvertien i no ens avergonyia explicar-ho.

Gaudíem de la natura que teníem a l’abast, del riu Llobregat que ocasionava molts estralls però ningú no deixava d’anar s’hi a remullar igual que el rec que servia per alimentar la fàbrica de baix . El riu era punt de trobada, totes les dones hi anaven a rentar la roba. Sabien quins eren els millors punts, on l’aigua era neta, no estava estancada. Tornaven a casa amb cubells de roba damunt dels caps, després de fer petar la xerrada i comentar els esdeveniments del poble, trifulgues familiars, aquell veí que havien descobert a casa d’una dona que no era la seva o el que manllevava diners dient que era per a urgències familiars i era addicte al joc. La manilla era un dels jocs preferits d’aquells anys difícils… El transport habitual, apart d’un cotxe de línia poc sovintejat, les nostres cames i peus. Ah! I molta alegria i esperança. Era temps de post-guerra, de mancances a desdir. De pandèmies i misèria, quan res no era fàcil. Però, sabeu?, érem feliços!

   I avui a la Cuina de Resistència: llucets arrebossats, menja simple, però no gaire econòmica.

INGREDIENTS Dos llucets per cap, farina blanca, una bona paella que no s’enganxi, oli, sal, pebre.

Un cop nets els llucets -jo el trec ulls i dents- els salpebro, els passo per farina i els fregeixo amb oli ben calent. Poc foc. Els deixo escórrer, el poso en una plata i els ruixo amb llimona

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: