Aquests mots, optimisme i persistència, haurien de ser el lema a imposar. Una nova manera de viure i actuar, d’educar els nostres infants i joves deixant palès què suposa la paraula educació, i no precisament la financera, que és la que més transita per escoles i universitats. Hem de reincorporar els nostres joves a la vida, convertida en un atzucac: famílies que no s’entenen, que els falta l’indispensable per viure, potser sense feina, sense amor, i s’hi suma, temps ha, la pandèmia. Avui, S XXI, viure no és fàcil per a ningú.
Com deia l’estimat amic que ens ha deixat Arcadi Oliveres, el sistema capitalista és criminal. Jo ho corroboro i la desigualtat fa esfareir. Urgeix plantar cara als que manen i dirigeixen el món per modificar maneres de fer, de conviure, de compartir, si volem posar fi a la por i desànim de la majoria de ciutadans. Sabem, de vell antuvi, que la llibertat no s’assoleix mai del tot, però, no desesperem i no deixem de caminar, a bon pas, si la volem aconseguir.
Mai no miro la televisió. Aquests dies, però, ho he fet per escoltar la veu de l’Arcadi en els seus darrers moments. Consti que durant la seva malaltia hem parlat sovint, també el vespre abans abans de la seva mort. En una entrevista a la tele pocs dies abans de morir va parlar de la necessitat urgent d’amnistia per als presos polítics, de la lluita que ens hem d’imposar contra la por, contra la injusticia. De la necessitat d’estar sempre al costat dels que lluiten, aquells corredors de fons, constructors de ponts de diàleg, que ens fan mantenir viva l’esperança d’una nova manera de fer, de viure, de compartir.
Insto a emular la seva manera de fer política: critiquem allò que no ens agrada -alguns ho fem-, ajudem a plantejar alternatives comunes, en un intent d’unir voluntats: personals, públiques, socials.
Altres lemes que admiro i intento dur a terme de l’Arcadi són no perdre mai’esperança i, la seva lluita contra la pena de mort. Com fer-ho? Hem d’aprendre a escoltar el cor, no sol equivocar-se mai, i allò que hem après de l’escola de la vida, tema vital. Com deien els mosqueters, tots per tots…
L’Arcadi ha recordat en veu alta l’assassinat del Txiki, fet luctuós que va trasbalsar els sentiments de molts. Recordo que vaig plorar i, em demano : poden dormir els jutges que van signar l’ordre i els que el van assassinar? Molts han de ser rellevats de les seves responsabilitats. No volem estar en mans d’aquella gent que enarbora la bandera de la mort, la de qui paga mana: mai més.
L’Arcadi ha estat sempre al costat dels immigrants, homes i dones que per guanyar el futur han hagut de deixar parents, amics i país cercant una manerar de viure lluny dels seus, amb una feina que els permeti seguir dempeus i assegurar el plat a taula de les seves famílies.
Sempre recordaré el caminar especial de l’Arcadi, la seva cartera plena de documents, la bonhomia i senzillesa que emanava tot ell començant per la seva mirada penetrant que et descobria el cor i l’ànima.
Gràcies, Arcadi, per la teva amistat i bon fer. Sigues exigent amb els que trobaràs més enllà de les estrelles. No et deixis esporuguir. Sé que ens retrobarem i recuperarem la serenitat que a vegades, a mi, se m’escapoleix.
.
blog de Montserrat Ponsa 