La revolució de la Comuna parissina no va ser un assalt a les
institucions de l’expansió burgesa per gestionar-les i reformular-les
des de dins, sinó la seva destrucció i substitució per una institució
de nou tipus, impulsada i sustentada per la classe proletària i dels
‘sense-propietats’; va efectuar un canvi social i polític cabdal,
revolucionari. No hi va haver ni treva, ni conciliació, ni coalició,
entre el poder de la nova propietat privada del capital i
el poder que despuntava de les classes desposseïdes que
assenyalaven un camí revolucionari, on al capdavant de les
importants barricades s’hi trobaven ‘les petroleres’,unes dones
fermes lluitadores pels valors republicans, socials, vivencials i
morals col·lectius.
La Gran Revolució francesa (1799), la Comuna de París (1871),
la Revolució soviètica russa (1917), són els esdeveniments més
destacatsper les transformacions socials engendrades, que ens
il·lustren que les classes dominants depredadores i els termidors
no poden bloquejar la vida ni la lluita, doncs aquesta s’obre pas
esquivant i destruint els esculls, repressions i muralles dels poders
vigents. En el nostre segle també lesclasses comuneres, com les
dones sotmeses i damnades, cerquen i aconseguiran el seu març
o octubre vital. Tanmateix el noucicle que pugna per obrir-se pas
al nostre país s’afronta a moltes dificultats, des d’on s’albiren
convulsions continues. La gestació del nou govern independentista
amb el centre de gravetat desplaçat cap a les esquerres pel factor
social resulta, a la vista de la investidura ajornada per fallida,
penosa. No hi haurà govern fort.
L’independentisme està obligat a col·ligar-se però els projectes
són divergents, en concret pel que representa iniciar decantar-se
cap un gir social a la Generalitat. La portaveu de Junts ho ha dir
ben clar en referència a la Renda Bàsica Universal, així com en el
rebuig a l’acord entre ERC i CUP-Guanyem. Està en joc l’experiència
de lideratge d’esquerres i social de la Generalitat.
Ni Junts ni el PSC ho volen, l’Estat menys. Sobretot perquè la
possibilitat d’ajuntar certes polítiques socials, ni que siguin tímides
i molt insuficients, amb les llibertats, com l’amnistia i el referèndum
per la sobiraniai l’autodeterminació, contribuirien a remoure
el substrat de l’entramat de poder econòmic i polític, català i
estatal. El pols de Junts negant la investidura del presidenciable
d’ERC forma part de la lluita pel lideratge i hegemonia política,
a esquerra o a dreta, a fomentar cert avenç social o a sostenir
tota l’estructura de poder econòmic i privatització de sectors
essencials que ha operat en els últims quaranta anys.
Les principals tuteles venen per part de l’Estat, de la Judicatura i
del govern de coalició. Respecte el Consell per la República
necessita reubicar-se en funció del resultat 14-F, que va donar
majoria de l’esquerra independentista ERC i CUP-Guanyem,
també li toca adequar el seu rol al president destituït, Puigdemont.
Alhora aniria bé que es reanimés l’Assemblea de càrrecs electes,
a la que s’hi podrien incorporar partits i entitats,
ni que fora sense vot però amb veu.
L’estratègia de nou embat democràtic a l’Estat serà potent i fiable
si s’estructura entorn l’eix de pla de xoc social d’emergència, inclòs
l’avenç a la renda bàsica universal i del sector públic, la
mobilització per l’amnistia i la preparació de les condicions per
un referèndum d’autodeterminació. Un nou cicle va de cercar
la força ciutadana i lesaliances socials per una república
catalana lliure, social, feminista i climàtica.
 |
blog de Montserrat Ponsa 