Hem necessitat esforçar-nos per viure amb la pandèmia. Obligada mesura sobre tot per a nosaltres, els més grans. Limitacions de tot ordre, mascareta sempre que sortim al carrer ni que sigui per anar a passejar on no trobaràs ningú. Forma part de la nostra vida i consti que, per a m i, no ha sigut fàcil. Em produeix sensació d’ofec i em costa acomodar-m´hi. De moment no hi ha cap respir, segueix creixent i massa ciutadans, de manera especial els més joves, sovint trenquen aquesta nova rutina.
Venen dies de mogudes especials, Sant Jordi, Fira de llibres actes arreu i hem de ser prudents. Si us ve un mal pensament, algun dubte, no oblideu que hem resistit més d’un any i ara, malgrat les ganes boges de participar en diferents encontres, no podem permetre d’arriscar-nos més de l’imprescindible.
Reivindico un cop més el gran paper que ha suposat el telèfon. Ens ha permès escoltar les veus de parents i amics. Tinc anotades les trucades diàries, intento no perdre contacte amb els que estimo. Com ens ho faríem si no el tinguéssim?
Hem necessitat esforçar-nos per aprendre a viure amb la pandèmia. Obligada mesura sobre tot per a nosaltres, els més grans. Limitacions de tot ordre, mascareta sempre que sortim al carrer ni que sigui per anar a passejar on no trobaràs ningú. Forma ja part de la nostra vida i consti que, per a m i, no ha sigut fàcil. Em produeix sensació d’ofec i em costa acomodar-m´hi. De moment no hi ha cap respir, segueix creixent i massa ciutadans, de manera especial els més joves sovint trenquen la nostra rutina.
blog de Montserrat Ponsa 