Sant Jordi d’amor, d’esperança

Quan la vida a la terra era diferent, anys ha, mai no ens va faltar l’esperança. Avui és una virtut en desús, desconeguda. És cosa de vells, diuen. Els joves ho volen tot al moment, no tenen espera.  No confien amb demà.

Nosaltres vivíem amb dificultats, sortíem d’una guerra, enmig d’odis i recels, calia inventar-se com posar un plat a taula, quan no hi havia res ni feina pagada per a gairebé ningú. Com vestir-se i el poc que hi havia era car. Ens conformàvem amb mínims, les mares i iaies s ‘apanyaven, feien miracles, reconversions sense afanys de ser més que l’altre, com passa avui. Una cosa dominava:  l’estraperlo, que s’aprofitava dels necessitats. Dol reconèixer que continua vigent amb altres noms i, com sempre, tots sabem qui son el que el practiquen.  

La nostra paraula màgica era esperança, virtut avui poc reconeguda. Les pretensions dels nostres temps són fora assenyades, gegantines. No són d’amor ni d’igualtat, de pretendre que a ningú no li falti un plat a taula ni un sostre que l’empari. El nostre drag més maligne al S XXI és el consumisme inconscient

Què espero jo de Sant Jordi? Que ens atorgui salut i feina, amor per a les nostres famílies i per a tots els éssers vius que omplen aquest món del S XXI, buit de generositat, que no pensa amb els altres ni en vol saber res. Greuges? La maleïda frase no fos cas que si els ajudo en surti malparat.

Hem de posar en circulació paraules desnonades que abans eren llei de vida: compartir, escoltar, ajudar, aquells que sols i desemparats viuen i moren en la misèria econòmica però també d’esperit… La vergonya del què pensaran si ho explico. Vergonya se n’ha de tenir per no ser lleial als que ens necessiten. Són molts els que segueixen aquell lema: de fer servir i llençar allò que altres aprofitarien.

Sant Jordi gloriós, doneu-nos de nou la vida, el bon fer de cada dia prop dels que estimem. Que no ens allunyem del camí que anys ha ens vam assenyalar com a prioritari prop de les nostres famílies i dels que necessiten la nostra companyia per seguir dempeus.

Intentem que l’alegria de viure estigui al servei dels que es troben sols i necessiten el nostre alè. Que es converteixi en la nostra prioritat. La soledat mata cors, cossos i ànimes, no és bona per a ningú. 

I avui a la Cuina de resistència, pomes confitades amb xocolata desfeta i ametlles torrades!

INGREDIENTS Una poma per comensal, xocolata, un tros de mantega i ametlles torrades.

Cal rentar les pomes i escalivar les al forn o al microones uns 20/30 minuts. Desfarem la xocolata amb aigua i la mantega i ho deixarem refredar. Pelarem les pomes amb molta cura per no perdre’n cap tros. Les col-locarem en una plata tallades en quatre trossos cadascuna. Les banyarem amb la xocolata quan estigui freda i les adornarem amb ametlles torrades.

Deja una respuesta

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: